Crítica de ‘Saturno’: Rauw Alejandro porta el reggaeton a una nova galàxia pop

Rauw Alejandro, estrella inquieta a la recerca d’una dimensió que no es mesuri tan sols numèricament («nosaltres som influents de la música», pregona en el senzill superviral ‘Punto 40’), ha decidit portar el reggaeton a una nova galàxia pop. Amb la inauguració de ‘Saturno’, títol del seu tercer àlbum d’estudi, el porto-riqueny fa un salt valent i decidit a un univers que, és veritat, s’ha anat assenyalant en els últims anys com la següent conquesta de l’espai (musical). De fet, ho han anat confirmant superèxits que provenien de l'estil urbà –tot i que no només– i que afegien sons de club i de música electrònica de ball.

Si hi ha un reggaeton que sona amb baixos forts, fa retrunyir el terra i que es transporta fins a la calor del subsol, el camaleònic Rauw Alejandro se’n va imaginar un que va per un lloc indeterminat del cel i que carbura als altaveus de cotxes voladors. Però ho fa amb (i des del) respecte a l’origen d’un gènere nascut en l’experimentació: en aquest sentit, es pot destacar el ‘check’ que li dona DJ Playero, constructor i figura clau en la popularització del reggaeton, present en diverses pistes de l’àlbum.

Passos a nous llocs

Als seus 29 anys, el cantant ha passat ja pel trap dels seus inicis (dos ‘mixtapes’ ho acrediten) i ha anat fent passos cap a nous llocs des de l’‘ortodòxia’ del reggaeton (es pot comprovar la seva evolució disc a disc, d’‘Afrodisíaco’ a ‘Vice Versa’ i fins avui, ‘Saturno’).

El disc, produït pel mateix Rauw Alejandro –«en un 80%», indica–, està ple de sintetitzadors, sons de làsers de pel·lícula, de videojocs dels vuitanta, com si la base que va construir amb el seu superèxit ‘Todo de ti’ s’hagués teletransportat al futur –‘Dime quién???’ sembla una hereva solvent–. Un futur respectuós que es compon de la unió de gèneres –des de l’evident reggaeton, a l’afrobeat, miami bass, new wave, dancehall...– que es reparteixen per les 18 pistes de l’àlbum. I un futur, això sí, més suau, menys brusc, i en què no deixa gaire lloc al perreo ardent, amb excepcions encertades com ‘Dejau’.

Rauw Alejandro cimenta la seva obra en explotar l’amor, la picardia i la sensualitat que representa la seva música. Parella de la catalana Rosalía, a ‘Corazón despeinado’ el porto-riqueny llança un «chica, ¿qué dices?», clara referència a la cançó de la de Sant Esteve Sesrovires ‘Saoko’, per a ¿fantasiejar? i presentar-se com un marejat i bonàs amant. Però ‘Saturno’ viatja per diferents estats d’ànim, mostrant-se vulnerable també en ‘Lejos del cielo’, explícit en ‘Qué rico chxxgamos’ o desafiador fent parella amb Arcángel a ‘Cazadores’. En definitiva, explota els tòpics del gènere en què ha cultivat i continuarà cultivant la seva música però ho fa amb un encaix nou i fascinant en un univers diferent, perquè Rauw Alejandro va endavant en això que li demana la seva ambició: ser un complet artista pop. Ignasi Fortuny

Altres discos de la setmana

Notícies relacionades

Rauw Alejandro: 10 coses sobre l’amant de Rosalía (i príncep del reggaeton)

Barcelona, capital de la innovació social

El cantant de Vallecas Marcos Crespo debuta en la llarga durada amb un elapé conceptual en tres actes sobre l’aprenentatge vital d’un jove que busca a les palpentes el seu lloc en un món que només sembla oferir-li incerteses, impostures i pors. Benvingut al caos. La clau per trobar la llum en aquest univers tenebrós són 11 rotundes cançons que sonen contemporànies mentre remeten obertament al so dels vuitanta de bandes com The Cure, Joy Division i Décima Víctima. A descobrir-ho. Rafael Tapounet

Rumb nou per al flamenc de Los Aurora. Més audaç, més obert a altres músiques. També més eixelebrat i dramàtic. En aquest segon disc els textos són retalls de poemes d’aquí i d’allà. Pere Martínez, cantaor dels qui posen la pell de gallina, enllaça versos d’Homer, Lorca, José Martí o Cavafis. Però el rumb, més que en les lletres, està en la música, que mira cara a cara el rock. Sense l’‘Omega’ de Morente segurament no existiria aquesta bassa, però això no fa que el sotrac sigui menor. Emocionant. Roger Roca