¿Quins gegants del soul homenatja Bruce Springsteen amb ‘Only the strong survive’, el seu nou disc?

Un cantant excepcional, tan excepcional que es va permetre abandonar The Impressions quan el grup de Chicago començava a tenir èxit per iniciar carrera en solitari i mai va haver de lamentar-ho; Curtis Mayfield, per la seva banda, va agafar el relleu com a veu principal de The Impressions i va ser la trajectòria d’un grup prodigi. Aquella separació sí que va ser un ‘win-win’. Anomenat ‘The Ice Man’ (l’home de gel) pel seu estil de ‘crooner’ superclasse, tot i que amb plecs passionals capaços d’alimentar una farga. Va compondre ‘Only the strong survive’ (1968) amb Kenny Gamble i Leon Huff, productors de l’àlbum en el qual va aparèixer l’espectacle ‘The Ice Man Cometh’. Gamble i Huff van fundar poc després Philadelphia International Records, segell amb què van dominar el soul de la primera meitat de la dècada de 1970. L’allau de cordes característiques del «so Philadelphia» ja apareixen a ‘Only the strong survive’ (també s’estilaven en el sofisticat soul de Chicago, tot i que amb més contenció), però no la implacable i cromada maquinària rítmica també característica de l’estil. Elvis Presley, Billy Paul i Rod Stewart van gravar versions de la cançó abans que Springsteen. ¿Fa falta dir res més? Del mateix equip i del mateix elapé és ‘Hey Western Union man’, també versionada pel ‘Boss’.

Un tot terreny del món de l’espectacle. Va crear un super ‘hit’ amb la seva versió molt Motown de ‘The in crowd’ (1964), va estar un parell d’anys com a intèrpret del musical ‘Hair’ a Los Angeles, va ser el primer artista a actuar per a audiències interracials a la Sud-àfrica de l’‘apartheid’ i es va convertir en una insòlita estrella del country. ‘Soul days’ és una nostàlgica cançó seva del 2001.

Van aconseguir set números u a les llistes d’èxits nord-americanes, però encara té més mèrit que tots els membres del grup procedissin de l’Institut Tuskegee d’Alabama. The Commodores van ser una benedicció per a Motown als anys 70, temps d’incertesa per a una companyia acostumada a regnar despòticament. Elapés com ‘Caught in the act’ (1975), ‘Movin on’ (1975) i ‘Hot on the tracks’ (1976) són inapel·lable funk-soul per a les masses, disposats al pugilat amb els ‘pimps’ més durs de l’escena i al temps amb prou sucre per seduir Nancy Reagan. Ah, sí, el capitost n’era Lionel Ritchie. Que ja volava en solitari, entregat al gen melós de The Commodores, quan la formació va gravar ‘Nightshift’ (1985) en record de Jackie Wilson i de Marvin Gaye, baixes de 1984.

Compositor i productor de Motown i no precisament d’artistes de segona fila de la marca discogràfica: Marvin Gaye, The Supremes, The Miracles, The Temptations i The Four Tops van ser-ne alguns. ‘Do I love you (indeed I do)’ va ser la seva única gravació com a intèrpret i a causa que, suposadament, només es van premsar 250 còpies a Soul, el segell subsidiari de Motown, és un dels ‘singles’ més rars i cotitzats de la història de la música popular moderna. És clar, es va convertir en un himne de l’arcana escena Northern soul de la dècada de 1970. Springsteen, un ‘connaisseur’.

Les harmonies vocals del quartet blanc comandat per Frankie Valli i el seu celestial falset van ser una influència crucial per a Brian Wilson amb The Beach Boys (de fet, sent Wilson com és, van ser una obsessió en tota regla). El compositor i productor Bob Crewe va ser, en comandita amb el membre del grup Bob Gaudio, el seu principal subministrador d’èxits. ‘The sun ain’t gonna shine (anymore)’, composta per Crewe i Gaudio, va ser una primerenca temptativa de Valli en solitari. L’orgull de Nova Jersey abans que el lloc fos ocupat per Springsteen.

Nova incursió de Springsteen en l’esvelt soul de Chicago. La cançó en qüestió dona títol al tercer elapé de Davies, tot un cim de l’estil que va tenir en ls segells germans Brunswick i Dakar, i també Curtom una mica més tard, la seva llar. Res podia fallar amb un refinament pura sang com Tyrone Davies al capdavant, meticulosa producció de Willie Henderson i cançons ‘top’ del tàndem Jack Daniels / Johnny Moore (The Drifters), Eugene Record (The Chi-Lites)... Curiositat: la fabulosa portada de ‘Can I change my mind’ (1969), el no menys fabulós primer àlbum de Davies, va ser objecte d’homenatge a la contraportada de ‘Searching for the young soul rebels’ (1980), el debut de Dexys Midnight Runners.

‘When she was my girl’ és la cançó estrella de ‘Tonight! (1981), el primer àlbum de The Four Tops per a Casablanca Records, estranya marca (Parliament, Kiss, Donna Summer, Village People... ) perquè aquesta vella glòria de Motown llancés la seva segona tornada. Res en contra de ‘When she was my girl’, però no serà que no hi ha moments anteriors més àlgids i representatius del conjunt. Com ‘7 rooms of gloom’ (1967), composició dels Mides de Motown Holland-Dozier-Holland.

La cançó titular de l’àlbum de 1968 amb què es va acomiadar la formació clàssica The Temptations, amb David Ruffin i Eddie Kendricks com a líders, no sense lluita d’egos, el formidable quintet de cant i ball. Poc després, el conjunt pel qual s’han de mesurar totes les ‘boys bands’ va iniciar, de la mà de Norman Whitfield, la seva etapa de soul psicodèlic, també brillant, però era una altra cosa.

Amb The Drifters i en solitari va ser Ben E. King un déu del rhythm and blues presoul, facció orientada al pop. Sense anar més lluny, va coescriure i va interpretar ‘Stand by me’.

Artista i compositor de l’escuderia Stax de Memphis. ‘Any other way’ (1962) va ser un dels ‘singles’ que va publicar abans del seu primer elapé, ‘The sound of a bell’, de 1967, meravella de l’eixelebrat soul del sud no exempta de capes de seda en què també figura la cançó en qüestió. La gran balada ‘I forgot to be your lover’, coescrita per Bell i Booker T. Jones, va sortir com a senzill un any després.

Germà gran de David Ruffin. ‘What becomes of the brokenhearted’ (1966) mostra la factoria Motown en tota la seva esplendor: gran tema de William Weatherspoon, Paul Riser i James Dean, els Funk Brothers (la banda de la casa), marcant ritme bàsic, saturació de cors cortesia de The Originals i The Andantes (més artistes de sessió de la casa), cortines orquestrals i Ruffin, grandiós, volant per sobre d’aquesta bola de so sorprenentment neta. 

Cançó originalment gravada per Johnny Bristol i Jackey Beavers el 1961. Va ser l’últim dels 12 números u de Diana Ross & The Supremes (The Supremes fins que Diana Ross es va convertir en la parella de Berry Gordy, el capo de Motown) en les llistes nord-americanes. En realitat, tot i que es va atribuir a Diana Ross & The Supremes, va ser el primer senzill de la diva en solitari: Mary Wilson i Cindy Birdsong no canten en aquesta peça.