Ovacions per a les dives al Liceu

Al pati de butaques d’una sala gairebé plena es barrejaven representants del teixit social i empresarial amb membres del cos diplomàtic, com el cònsol d’Alemanya. Wagner i Strauss, i les tres dives, convertien aquesta cita en una de les més esperades de l’any ja que comptava amb dos intèrprets que han deixat empremta en el repertori, com són Iréne Theorin i Waltraud Meier, aquesta última quan falta una mica més d’un mes per a la seva retirada definitiva dels escenaris. Víctor García de Gomar, director artístic del Liceu, va pujar a l’escenari amb el micròfon a la mà per anunciar-ho, indicant que es tractava de la seva última actuació a Espanya.

En el pol oposat hi havia la gran Lise Davidsen, una extraordinària cantant noruega que, amb només 35 anys, ja ha conquistat els escenaris més importants del món i pontificant, ni més ni menys, que en el wagnerià Festival de Bayreuth. El seu debut liceista ha sigut un dels més esperats i també dels més promissoris dels últims temps. Òbviament, les seves intervencions van ser el més destacat de la nit, ja des del ‘Dich, teure Halle’, de ‘Tannhäuser’, que va obrir el programa imposant una veu que és com un raig làser que il·lumina fins a l’últim racó de la sala i no només amb el seu cant en ‘forte’, ja que també ho va fer amb el seu modèlic fraseig, matisat fins a l’últim detall. Un prodigi que també va il·luminar el seu impecable ‘Chrysothemis’ en les seleccions de l’‘Elektra’ straussiana que es van incloure en la segona part. Ella es queda al Liceu perquè cantarà en ‘Il tabarro’ d’’Il trittico’ puccinià, que s’estrena a finals de mes.

Hi havia temor entre els aficionats per la tornada de l’admiradíssima soprano sueca Iréne Theorin després de les dures crítiques rebudes l’estiu passat a Bayreuth; abans, havia cancel·lat per problemes de salut el seu últim compromís barceloní. Però la seva actuació va convèncer tant en el ‘Mild und leise’, la mort d’Isolda, en què va demostrar un fraseig sentit i expressiu, i només amb un ‘vibrato’ una mica exagerada, però tot això es va diluir amb la seva poderosa Elektra en una entrega carregada de dramatisme i ornamentada de subtileses.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Waltraud Meier va exhibir la classe i l’aristocràcia que sempre l’han caracteritzat, tant en l’escena de Waltraute de ‘Götterdämmerung’ de la primera part –amb poder en la zona aguda i el greu ja molt sord– com en la seva caracterització, en la seva línia i sense desmelenar-se mai, de la reina Klytaemnestra straussiana.

La Simfònica del Gran Teatre, sota la batuta del seu director musical, Josep Pons, es va moure amb total comoditat per un repertori que li és afí, guiada per un mestre que coneix les obres des de dins. Una vetllada de les que queden per al record coronada amb gairebé 10 minuts d’ovacions.