‘1976’, de Manuela Martelli: entre la pausa i el misteri

Carmen és una dona de classe burgesa al Xile repressiu de 1976. En la seqüència d’obertura la veiem a l’interior d’una botiga de pintura a la capital. Un dependent està barrejant colors diferents per obtenir el to que la dona desitja. Se senten crits al carrer. La policia deté algú. Just en aquell moment, unes gotes de pintura rosada cauen sobre les llustroses sabates negres de Carmen. Surt de la botiga. El dependent, que ha aconseguit el color desitjat, l’acompanya amb dos pots que diposita al portaequipatge del cotxe de Carmen. Torna a mirar-se la sabata. Aquest gest aparentment quotidià té una enorme importància i defineix el personatge. Ni s’enfada per la taca ni neteja la sabata. Carmen és una dona tranquil·la en un món que no ho és. Per això no és estrany que unes escenes després, quan arriba a la casa familiar davant el mar que uns operaris estan reparant, accepti la proposta del sacerdot del poble: cuidar-se d’un jove ferit en una cama sense dir-li res a ningú. No pregunta. Actua. Tot i que és algú que simula ignorar el que passa al seu país perquè no l’afecti.

Gairebé tot passa molt ràpid en aquest debut en la direcció de l’actriu xilena Manuela Martelli, un film pausat i misteriós alhora, un relat polític allunyat de la convenció del cine polític, el control i la mesura del qual recauen en una formidable actriu, Aline Küppenheim.