Weyes Blood, un bàlsam màgic contra l’angoixa global

Ja feia anys que donava pistes, però ‘Titanic rising’ (2019) va ser la revelació general del talent de Weyes Blood, creadora situada en la línia dels ‘singer-songwriters’ californians d’un altre temps, amb un punt de senderisme art-pop i punts de fuga astrals. Una exquisitat que conserva tota l’esplendor en aquest relleu sorgit de les tenebres, ‘And in the darkness, hearts aglow’, on sembla dispensar-nos un intent d’abraçada col·lectiva.

Així es pot percebre en la cançó d’obertura, ‘It’s not just me, it’s everybody’, que va ser (al setembre) l’avançada de l’àlbum: aposta heterodoxa com a ‘single’, més de sis minuts d’acollidor mig temps en els quals pensa en veu alta a compte dels «canvis aclaparadors» que vivim i de la percepció que «tots ens hem convertit en estranys, / fins i tot per a nosaltres mateixos». Weyes Blood captiva, ja d’entrada, per la bellesa de la seva veu (amb ecos de cantants com Carly Simon i Karen Carpenter) i una bellesa càlida i natural que aquí es fon en un espiral harmònic que desitjaries que no s’acabés mai. Amb conclusions en aquesta línia empàtica que apuntàvem: «No soc només jo. / Imagino que és tothom. / Sí, tots sagnem de la mateixa manera».

Optimisme en hores baixes

Si a ‘Titanic rising’ Natalie Laura Mering (Santa Mónica, Califòrnia, 1988) ens parlava del canvi climàtic, de les esquerdes del capitalisme i de la crisi de l’amor romàntic, aquí ens dispensa un bàlsam davant la confusió global, l’alienació derivada dels algoritmes i la soledat forçada per la pandèmia que ara continua flotant com una xacra orgànica. Aquesta és, segons ha dit, la segona entrega d’una tríada de discos que, en teoria, hauria de concloure amb la seva obra més esperançada.

Per ara, la càrrega d’optimisme és tirant a modesta: «Diuen que el pitjor ja ha passat, / però crec que només acaba de començar», repeteix sense immutar-se en un dels temes més captivadors, ‘The worst is done’, que evoca els fantasmes del malson víric. Però tot i que ella canti als més funestos presagis, el món serà sempre millor amb la música de Weyes Blood, tirant del fil d’aquests mitjos temps a piano tocats per arpes embruixades (‘Children of the empire’), de l’ambientació amb halo críptic ‘lynchiano (God turn me into a flower)’ o de la incursió en un pop sintètic ‘in crescendo’ (‘Twin flame’).

Cançons amb les quals aspira a establir una connexió espiritual amb l’oient i, es podria dir, amb el cosmos, ateses les aspiracions transcendents de la seva autora. Art salvador per acollir-nos quan el món trontolli, ens ve a dir amb ‘Hearts aglow’, amb els seus «cors rutilants» que «emergeixen sobre la marea» en majestuosa marxa orquestral. Disfrutem del seu encanteri i de la seva pulcra cal·ligrafia: segons sembla, la fi del món no serà aquest cap de setmana. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

El projecte en solitari de Charles Bert, cantant i guitarrista del grup de Seattle Math & Physics Club, s’estrena en la llarga durada amb una dotzena de cançons boniques que enfonsen les seves arrels en el jangle pop dels 80 i l’indie dels 90 per travessar el temps entre sanefes de guitarres dringadisses i una veu de desarmant poder evocador. Vinyetes de bellesa boirosa i pòsit melancòlic servides amb l’aplom de qui ha après a encaixar derrotes sense caure en el pessimisme. Rafael Tapounet 

El sud de Madrid és un dels focus més productius i interessants del rap a Espanya. Des del barri de San Cristóbal, a l’extraradi de la capital espanyola, l’hàbil i estilós Ergo Pro ho evidencia sempre que publica nou treball, tot i que siguin només set cançons. Rap pur en què el talent i l’escola es demostren en versos que sustenten el pes de les cançons. Crónicas desde el barrio (en la seva obra sempre està present el fet de ser un negre a l’Espanya blanca) que condimenta amb saviesa amb referències de la cultura popular i d’altres per a avançats. Ignasi Fortuny

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En una altra baula de la seva revisió del passat, després de recrear en català el seu debut, ‘Last man’s year’ (2002), aquest oceànic creador barceloní dona nova vida a un cançoner de 1995, de quan sospirava per «mantenir el cor pur». Es percep l’halo d’innocència en aquestes peces fogoses, portadores d’una força primigènia, en un torbador xoc amb la veu experimentada. Torío a cor obert triturant vestigis ‘dylanians’ i alçant la seva veu amb bones companyies, com la cantant Dàhlia Duran. J. B.

El saxofonista tenor JD Allen, un solista dels que necessiten tocar molt poc per dir molt, s’agafa a la senzillesa del blues i del folk per explicar la seva versió de la història afroamericana. Gairebé tota la música d’‘Americana Vol. 2’ és seva, però sona com si vingués d’un cançoner popular, antic i dolençós. La guitarra reverberant de Charlie Hunter s’afegeix al sobri trio d’Allen i remata un quadro que parla de patiment, però també d’orgull. Els Estats Units també són això. Roger Roca