Carmen Posadas: «Vivim envoltats d’espies»

«Estem envoltats d’espies per tot arreu», assegura Carmen Posadas (Montevideo, 1953). Ho diu amb coneixement de causa. Filla de diplomàtic, l’escriptora guanyadora del premi Planeta el 1998 per ‘Pequeñas infamias’ va viure de petita a Rússia, on l’ambaixada de l’Uruguai en la qual residia estava infestada de micròfons, però més de l’estil d’Anacleto que de James Bond. Ara ha escrit ‘Licencia para espiar’ (Espasa), en què fa un repàs de les dones que, al llarg de la història, s’han dedicat a aquesta professió i, per a això, ha entrevistat diverses espies en actiu.

Diu que sempre s’ha considerat una espia perquè, de nena, li agradava escoltar les converses alienes.

Sí, i, en el fons, ser escriptora és una forma d’espionatge. Estàs tot el dia mirant al teu voltant i traient conclusions.

¿Per això s’ha llançat a escriure sobre espies?

També perquè en l’època en què vaig viure a Moscou vivíem envoltats d’espies. Ni tan sols es prenien la molèstia de dissimular.

Es refereix al servei de l’ambaixada, des del jardiner a les netejadores.

Tot era una mica nyap, més en pla Anacleto que a l’estil James Bond. Estàvem a la nit dormint i de sobte s’invertien els micròfons i sentíem els espies quan es posaven una òpera o un partit de bàsquet per no avorrir-se.

A la seva germana li van oferir ser espia i ho va rebutjar.

L’hi van oferir perquè parla rus molt bé. Ella n’estava encantada... fins que es va assabentar que es dedicaria hores i hores a escoltar Ràdio Moscou. I això era un espionatge avorridíssim, tot i que molt important també.

Perquè hi ha espies de molts tipus.

Hi ha els que es dediquen a les operacions, tipus James Bond, els confidents que es xiven, els informants... Una de les espies en actiu que vaig entrevistar per al llibre em va dir que vivim envoltats d’espies. Em va dir que les agències d’intel·ligència tenen informants per tot arreu, com als hotels. La cambrera és perfecta perquè entra a les habitacions, o el taxista, que sent converses a tota hora. Tenen persones que, quan escolten alguna comunicació sensible, els ho expliquen.

¿Per què va enfocar el llibre en les dones espia, si diu que no vol engrossir la llista de dones que escriuen sobre dones per a dones?

Sí, és molt cansat, perquè ara hi ha com una febre de literatura femenina. Volia fer una història de l’espionatge, però em vaig adonar que era inabastable. Com que dels homes se’n sap molt més, vaig decidir que escriuria sobre dones, que, com que són molt bones espies, no han transcendit tant.

¿Estan menys valorades?

No, estan ben considerades però són més discretes. En la Segona Guerra Mundial i en la guerra freda hi va haver dones que van fer serveis molt importants al seu país i després van desaparèixer, es van convertir en abnegades mestresses de casa i es van posar a fer pastissos de poma. Per exemple, hi ha una ucraïnesa a qui anomenaven ‘Reina de Cors’ en qui es va basar Ian Fleming, l’autor de James Bond, per crear el personatge que interpretaria Ursula Andress. Mai s’hauria sabut el seu paper si, al cap de molts anys, la seva filla no l’hagués explicat.

¿Corinna Larsen havia d’aparèixer en un capítol del llibre?

No. Ella ha mercadejat amb informació, segur, però jo trobo que la gent dona per vàlida la seva versió, quan no té per què ser certa.

Al llibre no falta Mata Hari tot i que diu que, com a espia, va ser un desastre.

A cap tractat seriós d’espionatge se l’esmenta. Tenia el dilema si treure-la o no, i al final vaig decidir que la inclouria explicant la seva veritable història, que va ser una espia molt matussera. Primer va treballar per als alemanys i la van descobrir els francesos. Aquests li van oferir la possibilitat de ser espia doble encara que tots sabien a què es dedicava. Però com que França estava tenint problemes al front de la Primera Guerra Mundial van decidir fer un cop d’efecte i detenir-la. És com si ara detinguessin Madonna o Shakira i es descobrís que són espies dobles. Seria una campanada bestial. Per això és tan famosa.

Una de les seves armes va ser el sexe, com molts altres espies.

El que passa és que quan el ‘sexpionatge’ l’utilitza un home és James Bond i quan el practica una dona té un altre nom. Aquí hi ha el problema. El sexe és una arma molt eficaç en l’espionatge i que s’utilitza avui dia.

Vostè que va viure a Rússia, ¿què opina de la imatge que està donant ara el país amb la guerra d’Ucraïna?

El que ha fet Putin ha sigut manejar l’autoestima dels russos, que estava molt moixa després del desmembrament de la Unió Soviètica, i tornar-los l’orgull amb la seva obsessió a reconstruir l’URSS. Fins ara ho estava fent d’una manera molt maquiavèl·lica i múrria, per exemple amb Bielorússia, on va posar un sàtrapa de la seva òrbita, com a Txetxènia. En el cas d’Ucraïna, feia molt temps que intentava que tornés a ser part de Rússia. Primer va mirar de seduir-los a través d’avantatges econòmics, però no va funcionar. En l’època de Iúsxenko, que el van enverinar, tampoc. Després hi va posar un sàtrapa de la seva confiança i el van fer fora. Quan va arribar Zelenski va creure que aquest còmic seria incapaç d’oferir resistencia, i va pensar en una guerra llampec prenent Kíiv i quedant-se amb el país. Però la jugada li va sortir malament. Ara a veure com surt d’aquest problema.

¿Guanyar el Planeta li va donar el prestigi que no havia aconseguit amb anteriors novel·les o amb els seus guardons de literatura infantil?

En aquella època jo tenia moltes connotacions extraliteràries: el meu marit era governador del Banc d’Espanya, era 22 anys més jove que ell, era sud-americana... Tot això va fer que automàticament em convertissin en una espècie d’aventurera. Sempre vaig tenir clar que, si continuava treballant i el que escrivia tenia una mica de valor, tard o d’hora me’l reconeixerien. El Planeta va ser un punt d’inflexió.

¿Abans s’havia sentit menystinguda pels companys?

No menystinguda, sinó que no em prenien seriosament. Em deien: tu que ets a tants ‘cocktails’, ¿quan escrius? I si es tracta d’això, ¿on queda Proust, que era cada dia fent ‘cocktails’? ¿O Truman Capote?

¿Per què va començar a escriure?

En la meva família tots eren guapíssims i jo era el ‘conguito’ de la casa, molt lletja i extratímida. Així que me n’anava al meu quarto i escrivia un llarg i lacrimogen diari que va ser el començament de la meva vocació. Per això l’hi dec tot als meus defectes: si no hagués sigut aquesta nena tan acomplexada i tan lletja, no seria aquí.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I ara té una càtedra i un carrer amb el seu nom a Rivas Vaciamadrid.

Faig cantonada amb Javier Marías... ¡I amb el grum Sacarino!