Josep Maria Pou: «La curiositat és el motor de la cultura»

Ha coleccionat molts premis en la seva dilatada carrera. ¿Aquest és diferent?

Per descomptat. El Premi Atlàntida és un d’aquells guardons que no esperes mai, la qual cosa em fa doblement feliç. Un sol esperar premis del seu sector, tot i que no és el primer d’aquest estil que rebo. L’any passat em van concedir el de l’Associació d’Escriptors Professionals de Catalunya i també va resultar una grata sorpresa.

Vostè té fama de gran devorador de llibres.

Jo tinc dos tipus de lectura. Un és per obligació professional: llegeixo molts textos d’obres per veure què programo o interpreto al Romea. Però sempre m’ha agradat estar al dia del que s’estrena al món. Gairebé cada dia rebo textos teatrals. L’altre tipus de lectures són plaer, al marge de la feina. Últimament em falten hores per llegir tot el que vull perquè hi ha una gran quantitat de novetats. És un plaer infinit llegir tots els suplements literaris cada setmana però em provoca certa angoixa per no poder llegir tot el que m’interessa.

¿L’última ressenya que li ha interessat?

La porto a les meves notes, al mòbil, perquè li vaig fer una foto. És del suplement d’El Periódico i és un còmic que va sobre llibres i llibreters: ‘La venjança dels bibliotecaris’.

No l’imaginava llegint còmics.

Jo tampoc. No ho faig habitualment però amb aquest títol i després de llegir que són tires còmiques d’un humorista anglès dedicades al món del llibre, em va semblar interessant. Tinc una llista de 500 llibres que vull comprar.

¿No li sortiria més a compte anar a la biblioteca?

No, mai. A casa tinc la meva pròpia biblioteca. Necessitaria un encarregat per posar-hi ordre perquè soc incapaç de trobar res quan ho busco. Tant és així que quan he de consultar alguna cosa urgentment em resulta més fàcil entrar en una llibreria i comprar-ho que buscar-ho a casa.

¿De veritat?

Tal qual. Acabo de fer 78 anys i ja fa temps que penso a rebaixar la meva quantitat de feina sense retirar-me del tot. No he aconseguit fer-ho. Porto 55 anys en escena i el meu somni el dia que em jubili és no sortir mai de casa i passar-me hores ordenant els meus llibres.

¿Fins a quin punt la família és determinant en la cultura?

És clau per fomentar l’hàbit de la lectura i de la cultura en general. Jo vaig tenir la sort de néixer en una família de classe mitjana de Mollet. El meu pare era un treballador assalariat, la meva mare mestressa de casa i érem quatre germans. A casa hi havia una biblioteca i això marca. Des de petit he vist els meus pares llegint i he tingut llibres a les meves mans. La literatura juvenil de Folch i Torres, ‘Les aventures dels cinc’, ‘Guillermo el travieso’. Llegia molt. Després vaig arribar a Dickens i Twain, sempre orientat pel meu pare, que barrejava aquestes lectures amb novel·les de l’Oest de Zane Gray i novel·les d’Agatha Christie.

¿Recorda el primer volum que va adquirir?

No m’estranyaria que fos una edició de ‘Peter Pan’. En tinc unes quantes. És un llibre que em va enamorar. De petit em reflectia en Peter Pan. Des de fa temps m’identifico més amb el Capità Hook, el Capità Garfi.

¿Prefereix llibre físic o digital?

Últimament utilitzo ‘e-book’ per no anar carregat. A l’iPad ho puc portar tot. I em va molt bé a les gires, que és quan més temps disposo per llegir, per això les allargo tant. Però a cada ciutat hi ha llibreries. ¡Són una temptació!

Llibres, pel·lícules, art, música. La cultura és molt àmplia, però ¿quin és el motor de la cultura?

La curiositat. Allò que et porta a voler saber més, a experimentar, a descobrir coses que et produeixin cert plaer.

Professionalment va començar a les taules amb la companyia d’Adolfo Marsillach, amb el famós ‘Marat-Sade’ de Peter Weiss. ¿Com va ser allò?

Aquesta estrena va ser una de les paradoxes més grans del franquisme pel fet de ser una obra revolucionària i no només a nivell estètic i teatral. Era impròpia en un estat totalitari perquè cridava a rebel·lar-se contra el poder però va aconseguir el 1968 diners del Ministeri de Cultura. Allò va ser un ‘boom’, un triomf de la cultura. Recordo que Adolfo va venir a l’Escola d’Art Dramàtic a buscar actors joves per a certs personatges que eren al caire de la figuració però que tenien una responsabilitat escènica. Em vaig oferir com a voluntari. Vaig tenir molta sort.

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

També ha obert portes a les noves generacions.

És una satisfacció donar entrada a aquesta professió a gent nova. Reobrir el Teatre Goya el 2008 amb ‘Els nois d’història’ després d’una profunda renovació de la sala va ser tota una declaració de principis: requeria vuit actors joves. A més, aquesta obra parlava de l’educació, de l’amor a la lectura i de l’amor als llibres. Potser algú l’ha recordat a l’hora d’atorgar-me el Premi Atlàntida.