Sabina sempre serà Sabina (fins i tot sense Pancho Varona)

La realitat, coneguda pels més pròxims a Sabina i la seva banda, és que feia molts anys que el vincle estava erosionat, es limitava a l’àmbit de les gires, lluny de la camaraderia dels vells temps. Hi ha aspectes de caràcter personal i algun retret artístic flotant en l’aire, m’expliquen fonts que supliquen discreció i advoquen per deslligar aquesta decisió de Sabina de l’adeu de Varona, fa un any, de les Nits Sabineres. Sí, la caravana on els músics del cantautor celebren les seves cançons amb l’assistència del públic.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Les Nits Sabineres, que van néixer al barceloní Zac Club (La Boîte) el 2006, a partir de l’entesa de Varona amb l’altre puntal històric, Antonio García de Diego, van anar incorporant el gruix de la banda. L’any passat, després de certs desacords interns (i un canvi de mànager discutit), Varona es va deslligar de la colla per operar pel seu compte. De Diego i companyia es van rebatejar com a Malditos Benditos (La Banda Sabinera), i Varona, manejant també aquest repertori, va crear La Banda del Pirata Cojo. Les dues ruptures responen a lògiques pròpies, però que, l’abril passat, Sabina pugés a l’escenari del Galileo Galilei (Madrid) per cantar amb Malditos Benditos (la seva primera aparició en més de dos anys), va ser llegit com a gest de validació del gran cap. Tot i que, qui sap si per endolcir-ho, la cançó que va escollir aquella nit va ser ‘Peces de ciudad’, amb la firma Sabina-Varona.

El desacord ve de més enrere, i la pèrdua gradual de pes de Varona en l’obra de Sabina de l’última dècada és ben visible. Queda el bé més preuat, les cançons, moltes de les quals van brollar del tàndem amb De Diego, figura igual de troncal (com ‘Aves de paso’ o ‘Y sin embargo’). Continuaran sonant: als clubs (Varona) i en grans recintes com el Palau Sant Jordi (Sabina), perquè així ho ha establert el públic. El talent del pentagrama i l’estrella juguen en lligues diferents, i és inevitable que els grans siguin una mica vampirs. Amb elegància: s’ha de fer notar la tradicional bona disposició de Sabina a l’hora de concedir crèdits d’autoria, la qüestió que més amistats i tendres companyonies s’ha carregat en la música moderna.