El càntic dels càntics és un gol al descompte

Recordem aquella resposta displicent i despectiva d’Ibrahimovic quan li van preguntar per Pep Guardiola, el seu entrenador al Barça. «He’s a philosopher», va dir, despatxant així una relació torçada des de l’inici i una forma d’entendre el futbol i el món. Zlatan clavava un dard verinós gairebé com una abraçada florentina. Estat tot dit: posava una barrera entre ell i la mirada intel·lectualista, llibresca, teòrica, de Guardiola, el fill del paleta, l’individu reflexiu, el lector de poesia, l’amic de David Trueba (la seva novel·la futbolera, Saber perder, la regalava l’entrenador als seus jugadors). Parla molt, parla massa, es deia sempre de Jorge Valdano en la seva època d’entrenador del Reial Madrid. I amb aquell accent. A més, utilitzava frases llargues i comparacions atrevides, i reflexionava a poc a poc, i feia certa pedagogia o didàctica amb rivets d’estètica. I citava Borges i altres escriptors. I escrivia articles i llibres: El juego infinito, El miedo escénico y otras hierbas, Apuntes del balón. Millor que se’n vagi. Total, no és més que un altre intel·lectual dels collons.

I aquí és on som. On han volgut portar-nos. A demanar menys paraules i més fets contundents. A anar al gra. Al «amb el xiulet ens els follem» d’aquell Floro. Al pisalo d’aquell Bilardo. A les vel·leïtats d’aquell Clemente. A la suor del front i que les úniques paraules, les úniques reflexions, l’única filosofia i literatura pròximes al futbol es prescriguin en píndoles de textosterona.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Penso en aquestes coses mentre arriba el Mundial de Qatar (‘catar’, per cert, significa ‘munyir’ en asturià, o sigui, treure la llet a la vaca de qualsevol manera), que m’avorreix sense haver començat, que m’agafa a deshora i destemprat, que no sé si he de veure per vici (tot i que de Luis Enrique només m’agrada la seva rima amb Amunike) o si hauria de rebutjar per coherència ideològica.

Jo volia escriure avui sobre el Càntic dels Càntics de Salomó per poder recordar –mitjançant la intertextualitat– el vers aquell de «Tus pechos cántaros de miel» que van agafar d’allà, potser sense saber-ho, Carlos Mejía Godoy i els de Palacaguina, aquells coplers nicaragüencs d’abans de la Nicaragua sandinista de l’irreconeixible Ortega d’abans de la Nicaragua sandinista de Kortatu. Però ha arribat el Mundial i em sento «igual que un presidente dentro del autobús / como una Kawasaki en un cuadro de El Greco / igual que un perro a cuadros, igual que un gato azul» (perquè he vist el documental sobre Sabina de León de Aranoa i se m’ha quedat enganxat el greix dels anys), i del gat de Sabina me n’he anat al de Roberto Carlos, que aquest sí que estava trist «triste y azul», i Roberto Carlos és ja, pressionant a les bandes, el lateral del Reial Madrid. I a partir d’allà no hi ha més música, ni més filosofia, ni més literatura, ni més compromís cívic, ni més sandinisme, ni, tampoc, més gerres de milf. I el futbol es va fer carn i va habitar entre nosaltres. I el càntic dels càntics ja és un gol afònic cridat al descompte.