Deu cançons per les quals Bob Dylan té una especial debilitat

Perry Como, 1951. «Perry és l’antiídol americà. És l’antiúltim crit, l’antillista d’èxits i l’antiostentació. Ja era un Cadillac abans que portessin alerons posteriors; un Colt calibre 45, no una Glock; bistec amb patates, res de cuina californiana. Perry Como entra i compleix. Sense artificis, sense forçar les síl·labes per incloure més notes del compte».

Hank Williams with his Drifting Cowboys, 1953. «Aquesta és la cançó de l’estafador. En aquesta cançó ets l’estafador que em va fer passar bou per bèstia grossa, em va entabanar, em va trair i ara t’has quedat sense més trucs i aviat gemegaràs de dolor. ¿Que com ho sé? Ho sé. Potser té una bola de vidre, potser llegeix el tarot, potser pressent les coses, tingui un sisè sentit. Un munt de potser».

Little Richard, 1955. «Little Richard és el mestre del doble sentit. ‘Tutti Frutti’ n’és un bon exemple. Una fruita, un home gai... i ‘tutti frutti’ és «totes les fruites». També és un tipus de gelat embafador. Una mossa anomenada Sue i una altra anomenada Daisy i totes dues són travestis. ¿Heu vist Elvis cantant ‘Tutti Frutti’ en el programa d’Ed Sullivan? ¿Sap què està cantant? ¿Ho sabrà Ed Sullivan?».

Domenico Modugno, 1958: «Pot ser que aquesta sigui una de les primeres cançons psicodèliques, anticipant-se al ‘White Rabbit’ de Jefferson Airplane en almenys 10 anys. Mai sentireu ni viureu una melodia més enganxosa. La sents fins i tot si no la sents. És una cançó que es filtra en l’aire. Una cançó per tocar en casaments, bar mitzvà i, potser, funerals».

Roy Orbison, 1963. «Aquí parlem tant d’una cançó com d’una gravació espectaculars. No sempre és així. A l’estudi de vegades les cançons se t’escorren, se’t poden escapar entre els dits. Alguns dels nostres temes preferits són cançons a tot estirar mediocres que, d’alguna manera, van prendre vida en el moment de ser gravades. Les dues coses es compleixen aquí. La tristesa existeix tant en les paraules com en les passades operístiques de Roy, és pràcticament impossible separar la cançó del cantant».

Nina Simone, 1964: «El 1964, Horace Ott va discutir amb la seva nòvia i es va ajuntar amb els lletristes Bennie Benjamin i Sol Marcus: van escriure ‘Don’t let me be misunderstood’ i l’hi van donar a Nina Simone. Nina li va insuflar el seu talent, i avui dia ja ningú recorda el mal rotllo entre Horace Ott i la seva nòvia anònima. La cançó podria cantar-la qualsevol que noti que no aconsegueix comunicar-se amb un ésser estimat. Tot i que també ha assumit altres significats, ja que la interpretació mesurada i desafiadora de Nina ha sigut adoptada per alguns com a himne extraoficial de la igualtat social».

The Temptations’, 1970. «La cançó és com un vell programa de ràdio, en què podies imaginar el que escoltaves, i això feia l’experiència més intensa. No hi ha manera de televisar aquesta cançó, no encaixa en una pantalla. ‘Ball of confusion’ és prerap. Si vas vagarejant borratxo i feliç, aquesta cançó et traurà la mona. Aquesta cançó resulta tan autèntica avui com el dia que es va gravar».

Elvis Costello & The Attractions, 1978. «D’aquí, [Costello] va passar a tocar música de cambra, escriure cançons amb Burt Bacharach, gravar discos de country, discos de versions, discos de soul, música de ballet i orquestral. Si has arribat a escriure cançons amb Burt Bacharach està clar que te la suarà el que pensin els altres. Elvis es passeja pels gèneres com si ni tan sols existissin. ‘Pump it up’ és el que li va donar permís per fer tot això».

Willie Nelson & Merle Haggard, 1983. «‘Pancho & Lefty’ és un relat èpic panoràmic, cantat i produït d’una forma molt bonica, interpretat per dos dels cantants més icònics de l’era moderna. Willie Nelson, se sol dir, podia cantar-te la guia telefònica i fer-te plorar –també podia escriure-ho-, i amb Merle passa més o menys el mateix».

Warren Zevon, 2003. «El fanfarró, el llibertí, l’observador irònic i el borratxet van ser papers que Zevon va decidir interpretar en les seves cançons. I pot ser que també en alguns moments de la seva vida. Però en aquesta cançó, desposseït fins als ossos, el seu talent se t’abraona a sobre com serps que surten disparades d’una caixa sorpresa».