La cançó moderna, segons Bob Dylan: nord-americana, masculina... i molt poc moderna

El títol del nou llibre de Bob Dylan, el primer que publica el cantautor de Minnesota des que el 2016 va ser distingit amb el premi Nobel de literatura, és una mentida. ‘Filosofía de la canción moderna’, es diu. En realitat, en aquesta col·lecció de 66 assajos breus sobre peces musicals hi ha molt poca filosofia (és gairebé insignificant el que Dylan es digna a compartir amb el món sobre el procés d’escriure o interpretar cançons) i, encara menys, cançons modernes: dels 66 títols triats, només dos es van compondre en aquest segle, i els seus autors, John Trudell i Warren Zevon, ni tan sols estan ja entre nosaltres per agrair el reconeixement.

Il·lustrat amb una panòplia rica d’imatges formidables relacionades amb les composicions analitzades d’una manera sovint incomprensible per al lector (retrats d’artistes, cartells publicitaris, fotogrames de pel·lícules, paisatges, vinyetes de còmic i imatges icòniques de fotògrafs com Dorothea Lange i William Klein), el llibre està molt lluny de donar el que promet el seu títol, però això no vol dir que el que ofereix no sigui igualment valuós. Amb el seu desplegament de reflexions agudes, observacions iròniques, digressions al·lucinades, apunts històrics, símils hiperbòlics i epigrames afilats com el ganivet d’un paranyer («gitanos, rodamons i lladres podrien ben bé ser la resposta a la petició: ‘Nomena tres tipus de persones amb qui t’agradaria sortir a sopar’»), ‘Filosofía de la canción moderna’ brinda una estranya però fascinant immersió al món dylanià, un paisatge de foscor impenetrable il·luminat fugaçment per ràfegues d’escriptura de brillantor encegadora.

Un cantant que «era tothom»

Després d’haver-hi treballat durant més d’una dècada, Dylan ni tan sols es molesta a explicar el perquè del llibre ni el criteri que ha seguit per triar les cançons, si és que n’hi ha hagut algun més enllà del caprici personal. Amb molt poques excepcions, la selecció és nord-americana fins al moll de l’os i prioritza els gèneres que ja estaven en voga quan Robert Zimmerman feia els primers passos com a músic en els seus temps d’estudiant de l’escola superior de Hibbing: blues, country, folk primigeni, rockabilly, bluegrass... També hi ha un espai generós reservat per a estàndards de l’era prepop i per a ‘crooners’ com Bing Crosby, Frank Sinatra, Dean Martin, Perry Como, Vic Damone i, per partida doble, Bobby Darin, a qui considera «el més dúctil» de tots els cantants de la seva època. «Ell era tothom, si és que era algú», diu.

Com sol passar en aquest tipus d’obres, el més cridaner són les absències. A la llista no apareixen els Beatles (que alguna aportació van fer al concepte de cançó moderna) ni els Rolling Stones, ni cap altre grup britànic dels seixanta amb l’única excepció dels Who; d’ells Dylan comenta l’himne ‘My generation’, al qual dedica una peculiaríssima glossa que s’obre amb una frase per emmarcar: «Aquesta és una cançó que dubta de tot i que no fa cap favor a ningú». ‘My generation’ és una de les quatre cançons no nord-americanes incloses en un catàleg de 66. Les altres tres són dues angleses (‘Pump it up’, d’Elvis Costello, i ‘London calling’, de The Clash) i una italiana (‘Volare’, de Domenico Modugno). Al seu escrit sobre aquesta última, Dylan assegura que «hi ha una cosa summament alliberadora quan escoltes una cançó en un idioma que no entens». No és una cosa que tingués gaire en compte al fer la selecció.

¿On són les dones?

L’altre gran dèficit de ‘Filosofía de la canción moderna’ és la ridícula presència femenina. De les 66 gravacions que comenta, només quatre estan interpretades per dones: ‘Gypsies, tramps & thieves’, de Cher; ‘Come on-a my house’, de Rosemary Clooney; ‘Come rain or come shine’, de Judy Garland, i ‘Don’t let me be misunderstood’, de Nina Simone. L’exigua quota es veu agreujada per la inclusió d’algunes reflexions una mica extemporànies, com la defensa que l’autor fa de la prostitució («Quan pagues per sexe amb diners, aquest és potser el preu més barat que existeix») i de la poligàmia («¿Quina dona trepitjada, sense futur, apallissada pels capricis d’una societat cruel, no estaria millor com una de les dones d’un home ric? Mantinguda degudament en lloc d’estar sola al carrer a expenses de l’ajuda governamental»).

En descàrrec de Dylan es pot dir que tot el llibre sembla escrit des d’unes coordenades temporals i geogràfiques en les quals afirmacions com aquestes no havien de causar la més mínima estranyesa. Una època i un lloc en els quals les mares advertien les seves filles que les sabates d’un home diuen molt d’ell i els cantants de country anaven a la licoreria amb un tallagespa perquè les seves dones els amagaven les claus del cotxe. No és estrany que gairebé la meitat de les cançons aquí disseccionades (28) pertanyin a la dècada dels cinquanta, el temps en què l’adolescent Robert Zimmerman va decidir canviar de nom després de descobrir, per aquest ordre, el blues, el country, el rock-and-roll, el folk i la poesia. És a dir, el món.

Una llarga decadència

Atès el contingut de ‘Filosofía de la canción moderna’, es pot dir que tot el que ha vingut després ha sigut una llarga i inexorable decadència. «El rock-and-roll va passar de ser un maó contra una finestra a ser statu quo: dels engominats amb jaqueta de cuir que feien discos de rockabilly a les sivelles de cinturó amb l’anagrama de Kiss que venen als centres comercials o les calcomanies amb el lema ‘Thug life’. La música va relegant-se a un segon pla mentre els buròcrates reavaluen constantment la ràtio entre risc i recompensa del gust popular», escriu Dylan al capítol dedicat a ‘Poison love’, el primer ‘single’ del duo de Tennessee Johnnie & Jack.

Notícies relacionades

Bob Dylan ven a Sony tot el seu catàleg de música gravada

Una nova gravació de ‘Blowin’ in the Wind’ es ven per gairebé dos milions d’euros

Als 81 anys, Bob Dylan és, decididament, un home d’una altra època a qui no li importa exhibir el seu anacronisme, potser perquè sap que, a la fi, el seu geni l’acaba redimint. I no li falta raó. És difícil no sucumbir, per exemple, a l’atòmic torrent d’imatges que l’autor encadena a compte del ‘Viva Las Vegas’, d’Elvis Presley. O no riure amb el paral·lelisme que Dylan estableix entre el bluegrass i el heavy-metal, «dues formes musicals que no han canviat en dècades ni visualment ni auditivament» (del vertiginós clàssic dels Osborne Brothers ‘Ruby, are you mad?’, de 1956, escriu: «Això és speed-metal sense la xafogor dels leotards de licra i el satanisme adolescent»). O no admirar la seva audàcia quan, al parlar del ‘Blue suede shoes’, de Carl Perkins, apunta: «Aquestes sabates són poderoses. Poden predir el futur, trobar objectes perduts, curar malalties, identificar criminals i més coses».

Al final, el nou llibre del premi Nobel de literatura del 2016 (el primer que publica des de ‘Crónicas. Volumen 1’, del 2004) ofereix molt poques revelacions, però és una font de molt goig i sorpresa. Ho diu ell mateix, amb la seva saviesa antiga: «Les històries són simples. Les coneixem totes. Un noi coneix una noia. Un noi perd una noia. Un noi roba un tros de pa. Un noi és abatut a la plaça del poble. Una noia mata la dona del noi. Un noi es fa gran buscant l’assassí del seu pare. Una noia es casa amb un noi. Un noi encén el poble». Les històries són sempre les mateixes. L’important és com s’expliquen. I ningú les explica millor que Bob Dylan.