Mozart i Mahler triomfen al Palau de la Música

Palau 100, la temporada de concerts d’abonament més internacional de les que organitza la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, va penjar el cartell d’entrades esgotades en la seva cita de dijous. Tota una proesa, perquè vendre totes les localitats d’un concert simfònic en una ciutat com Barcelona, amb una programació tan àmplia com variada, avui és un luxe tenint en compte la conjuntura econòmica. Però el reclam va funcionar, ja que per a això es comptava amb valors segurs: uns intèrprets de luxe com la carismàtica Simfònica de Viena –no la famosa Filharmònica– i el ja consagrat pianista canadenc Jan Lisiecki, a càrrec de dues obres tan populars com la ‘Cinquena simfonia en do sostingut menor’, de Mahler, i el ‘Concert per a piano núm. 21 en do major, KV 467,’ de Mozart. Totes dues han anat més enllà de l’àmbit purament musical gràcies a la seva utilització en dues pel·lícules emblemàtiques: la primera, ‘Mort a Venècia’ de Visconti, amb un ‘Adagietto’ per a cordes que il·lustra els crèdits d’obertura, i la segona pel seu ‘Andante’, banda sonora d’‘Elvira Madigan’, film de culte del realitzador Bo Widerberg.

L’obra de Mozart, composta el 1785, va arrencar el programa amb un Lisiecki entregat que coneix l’obra íntimament –la va gravar fa una dècada– i que va saber equilibrar la digitació prodigiosa dels moviments ràpids i de lluïment en les cadències escollides amb el lirisme de l’‘Andante’. Des del podi, Omer Meir Wellber, que avui lidera diversos conjunts i companyies operístiques, el va acompanyar amb complicitat i va aportar una concertació convincent molt eficaç sobretot en la part lenta amb una gran actuació de la corda greu. També se’l va veure una mica inestable en algunes frases, com en la conclusió del tercer moviment, una mica precipitada.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Davant l’ovació rebuda, Lisiecki va regalar un preciós nocturn de Chopin torpedinat per un telèfon mòbil...

Calorós aplaudiment

La visió del mestre israelià de la simfonia mahleriana, espectacular i efectista, sonora i delicada, va convèncer àmpliament el públic atès el calorós aplaudiment rebut al final de la interpretació, una resposta que es va concretar en dues suculentes propines. La ‘Cinquena’ de Mahler, amb les seves línies melòdiques, tràgiques i contradictòries, els ritmes canviants i els moments íntims, van sonar gairebé sempre precisos i Wellber va saber contrastar amb efecte com per conquerir sense que es notessin les imprecisions del demolidor segon moviment, sumides a la massa sonora o alguns passatges al començament dels vals de l’‘Scherzo’ o de la titubejant acció de conjunt del ‘finale’. Una vegada més, un mòbil es va imposar a la música tot just va començar l’‘Adagietto’, la qual cosa va obligar a aturar la interpretació i recomençar la màgia.