Crítica de jazz
Marc Ribot, la bellesa de les coses mig trencades
Marc Ribot, l’antiheroi de la guitarra que tant estimen i a qui tant deuen Waits, Faithfull o Costello, segueix el seu camí als marges de tot, com va demostrar dijous al Conservatori del Liceu dins del Festival de Jazz de BCN
El gorro calat, les ulleres de prop per veure bé les partitures amuntegades al faristol i una guitarra que de tan maltractada sembla que no aguantarà cap altre assalt. L’entrada de Marc Ribot a l’escenari és digna de veure. Un senyor amb pinta de qualsevol cosa menys d’estrella de la guitarra. Sense cerimònies, s’embotella a tocar una melodia gairebé infantil que després s’esvaeix i es converteix en una altra cosa. És com si reprengués una cosa que hagués deixat a mitges una estona abans. O com si en lloc de fer un recital estigués a soles amb els seus pensaments, burxant en la memòria i enllaçant records. La melodia és d’Albert Ayler, somiador i saxofonista de ‘free jazz’ i un dels noms que el guitarrista té en el seu santoral particular.
Marc Ribot intenta constantment que la seva guitarra sigui una altra cosa. Un saxòfon, un crit, un carro estimbant-se per un pendent. Ho va escriure així en el seu debut literari, ‘Unstrung’, meitat memòries i meitat col·lecció de contes recargolats. I dijous, al Conservatori del Liceu, dins del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, la imatge no podria ser més perfecta. La música sona a batzegades, arrencada a urpades de la guitarra. I va baixant del ‘free jazz’ a un blues enfangat i tosc, ànima bessona del blues d’abans però fet avui, amb les penes de la vida del nostre segle. Després és una cançó que ningú havia escoltat abans i que s’entretalla perquè soni per un moment la melodia de ‘Jingle bells’ però abonyegada, de ressaca de Nadal. Més cançons inèdites cantades amb veu de persona i no amb veu de cantant. I, de sobte, meravella, els arpegis delicadíssims d’una peça per a guitarra del compositor haitià Frantz Casseus, un altre dels seus herois. Tothom al Conservatori sap que Ribot és un guitarrista extraordinari, és clar. Però no deixa de sorprendre que en aquell precís moment, entre aquesta runa, tregui una filigrana tan bonica i tan complexa.
El Marc Ribot cantant
Marc Ribot, l’antiheroi de la guitarra que tant estimen i a qui tant deuen Tom Waits, Marianne Faithfull o Elvis Costello, segueix el seu camí als marges de tot, buscant el card entre les flors. La bellesa que el commou és la de les coses mig trencades, fràgils o salvatges. D’això parla en les cançons que escriu ell mateix. Perquè ara a Ribot, que ha regirat tots els calaixos possibles de la història de la música popular, li ve de gust cantar. «Estic intentant convertir-me en una espècie de cantautor folk», va dir mig de debò, mig de broma. A Barcelona en va estrenar unes quantes. La crònica d’un desamor en forma de haiku, perquè es veu que la cosa va ser breu, una cançó sobre un pont que t’absorbeix a la gran ciutat i t’escup després a Brooklyn. En té una sobre l’Empire State Building en què la lletra inclou el fullet que et donen quan fas la visita turística a l’edifici d’una ciutat que és la teva casa i musa. Una altra que és una botifarra al neoliberalisme i als seus mantres i que acaba així: «‘La información es el rey. El rey ha muerto. Y la reina está haciendo twerking en Youtube’». Pim pam. Marc Ribot s’aixeca, saluda, somriu només a mitges i se’n va igual com ha arribat. Amb pinta de tot menys de gran artista.
