Neil Young, una carta d’amor a la mare Terra a ‘World record’

Com que últimament publica gairebé un disc a l’any, és fàcil acabar pensant que Neil Young ha accedit a una espècie de pilot automàtic i deixar de prestar-li atenció. Compte: ‘World record’ és, com ‘Barn’ (2021) o ‘Colorado’ (2019), una obra amb la seva lògica pròpia, la seva aura i la seva alquímia instrumental. I cançons captivadores plasmades de la mà d’un gran de la producció, Rick Rubin, en la seva estrena amb el trobador canadenc.

Rubin no s’ha marcat aquí un Johnny Cash (correctiu acústic radical), sinó que ha deixat fer Young amb la companyia de Crazy Horse (alineació actual: Billy Talbot, Ralph Molina i Nils Lofgren), combo amb qui ja ha gravat tres àlbums seguits, tota una fita fins ara. Gravat en viu a l’estudi, aquest àlbum transmet la preceptiva cruesa i naturalitat, si bé se situa molt lluny del bíblic so llevantí caracteritzat per aquesta tropa (pensem en trofeus com ‘Ragged glory’, 1990) i aprofundeix en mitjos temps i cadències suaus. En set de les 11 cançons Young toca el piano o l’harmònium en lloc de la guitarra elèctrica, començant per l’obertura, aquest ‘Love Earth’ en el qual deixa anar dolços versos sobre l’aigua cristal·lina i la puresa del cel.

No estem sols

Veiem Neil Young en una carta d’amor a la mare Terra escrita des d’un estat embadalit, amb més enamorament que fúria o protesta (que n’hi ha). Balades campestres commovedores, com ‘This old planet (Changing days)’, en la qual ens recorda que no estem sols en aquest planeta («i continua sent tot teu per fer el que puguis»), i al·legats antibel·licistes entre harmonies vocals acollidores a ‘Walkin’ on the road’, on ens situa a tots «caminant cap al futur de la humanitat».

L’arquitectura sònica transmet alhora delicadesa, espontaneïtat i molt cor, sobretot en aquestes peces cerimonioses que semblen una abraçada: ‘The long day before’, amb el seu òrgan frondós i el seu toc d’harmònica. Tot tendeix a ser petit i preciós, com el piano ‘honky tonk’ d’‘Overhead’, i fins i tot la distorsió guitarrera que surt a ‘I walk with you (is in trouble now)’, com una vella bèstia apaivagada en la marxa de la capitulació. I en el tram final apareix ‘Chevrolet’, un d’aquests viatges de 15 minuts, marca de la casa, en el qual, a compte del vell automòbil, Young es deixa torturar una mica per vells remordiments de parella (i paternitat).

Abans d’acomiadar-se, ens recorda una vegada més que no estem sols a la terra i el seu cant deixa una estela de sentiment i desemparament. Reforça la percepció d’aquest Neil Young compassiu amb la humanitat que, per alguna raó que ell deu saber, il·lustra la portada de l’àlbum amb una foto del seu pare, el periodista Scott Young (1918-2005), i reprodueix imatges de la seva mare i germans al llibret interior. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

A ‘AFDTRQHOT’, el setè àlbum de Los Punsetes, es troba exactament el que es voldria trobar: nihilisme embolicat en capes de distorsió, guitarres afilades com ganivets i cançons com bufetades amb la mà oberta. Un ‘Qué asco de vida’ cantat des de tots els angles possibles (la mort, el preu dels lloguers, el feixisme, els nostres ex, la feina). Si la fórmula funciona, ¿per què l’has de canviar? Semblarà una frase ‘rajoyana’, però ningú fa millor de Los Punsetes que Los Punsetes. Patri Di Filippo

Eladio Carrión és una garantia sempre, però fins i tot més en el trap, terreny del qual coneix codis, ritmes i racons. El porto-riqueny s’acomoda en les cançons en les quals posa el seu passat fosc i el seu present luxós davant el mirall. Aquesta és segurament la seva millor arma i estil, que exposa amb mestria, l’‘egotrip’. Els seus àlbums –aquest, el sisè, de nou cançons– destaquen perquè són una espècie de diaris en els quals sempre les últimes pàgines són millors que les anteriors. Queda per veure si s’atrevirà a canviar de capítol en les següents. Ignasi Fortuny

Aquest és el puzle de ritmes, sons, timbres i textures pel qual donarien un braç els ‘beatmakers’ que des dels anys 90 busquen el ‘groove’ perfecte. El bateria, compositor i productor de Chicago Makaya McCraven fa realitat això que tan sovint ha quedat en quimera: ajuntar-ho tot –un tot que és hip-hop, jazz, música de cambra, electrònica– i que flueixi com si fos una sola cosa. Càlid, frondós, ‘In These Times’ és, per ara, l’obra magna de Makaya. Música perquè el cap voli lliure. Roger Roca

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Coneixem les seves fèrtils aventures amb la Bantastic Fand i aquí Nacho Para, debutant en solitari, mira més cap endins ressaltant l’essència del trobador amb bones companyies i sense deixar de somiar amb aquests núvols pels quals discórrer sense multes de trànsit. Un cançoner de capçalera, coixí de tonades que transmet confort espiritual, aventura i esperança amb una veu franca, mimant detalls a compte del piano i el dobro, el ‘pedal steel’ i els metalls amb soul. Preciosa joia oculta. J. B.

Movent-se amb facilitat i elegància entre l’èpica i la mandra, la banda capitanejada pels cosins Josep i Rafa Lacasa persisteix en el seu emocionant afany de fer rock indie d’arrel noventera cantat en valencià. En aquest segon elapé afinen la seva proposta amb l’ajuda del productor Jordi Bastida i entreguen una desena de cançons lluminoses i habitables que, sense eludir la pinzellada nostàlgica, miren cap endavant i, com en el cas d’aquest ‘hit’ potencial anomenat ‘Empastre’, transmeten unes incontenibles ganes de viure. Rafael Tapounet