Rafael Tous: «No penso pagar per haver donat una col·lecció d’art»

Tota la vida he sigut un mecenes, no només des que vaig fer la donació. Vaig començar a comprar obra d’artistes conceptuals a principis dels anys 70 i els vaig ajudar a sobreviure en un moment en què ni particulars, ni museus, ni institucions públiques els prestaven la menor atenció a Espanya. Quan em vaig separar de la meva segona dona ella es va quedar les obres de valor absolut i jo vaig voler el conceptualisme perquè tenia una relació important amb els artistes i el seu treball. És una col·lecció viva, no històrica, perquè el seu missatge social i polític perdura.

Sembla que sempre ha anat per lliure.

M’he mantingut fora d’allò oficial. Soc una persona independent.

¿Li semblen suficients les deduccions fiscals derivades de la donació al Macba?

Es firmarà d’aquí a de quinze dies o un mes. Les obres queden en possessió de l’Ajuntament de Barcelona, no del Macba, perquè tenen por que al ser el museu una societat [Ajuntament de Barcelona, Generalitat de Catalunya i Fundació Museu d’Art Contemporani] aquesta pugui desaparèixer un dia, cosa que podria afectar la col·lecció. Només falta que l’ajuntament firmi l’acord de donació, amb les condicions que he posat perquè si calgués pagar impostos se’n facin càrrec ells. A sobre d’haver donat, no penso pagar.

Se suposa que una donació té uns avantatges fiscals.

De moment no tinc notícia que això pugui passar. Crec que no em desgravarà res. Més que avantatges, la donació té desavantatges.

Al·lucinant, ¿no?

Per això m’he cobert.

¿Mai va pensar a crear una fundació?

La tinc. La Fundació Rafael Tous d’Art Contemporani. Em van aconsellar crear-la per fer l’espai cultural Metrònom. Ara està inactiva. Si la sala va funcionar 35 anys, durant 30 vaig estar sol i en els cinc últims vaig rebre alguna ajuda de l’ajuntament.

Disculpi l’error. ¿És necessari reformar la llei de mecenatge?

És importantíssim. Una bona llei faria que sortís a la llum molta obra oculta. Hi ha molta gent que té art i no diu res pels impostos.

Com a particular que interactuava directament amb els creadors, ¿mai va rebre un estímul públic?

El 100% dels meus beneficis empresarials me’l gastava a comprar obra i en Metrònom. En cultura. I res de res.

Va fer una col·lecció atrevida.

De gent que estava fora del mercat, absolutament desconeguda, sovint exiliada a París o a Nova York.

¿Què opina dels pressupostos que destinen Govern espanyol i Generalitat a cultura?

Són una cosa de país analfabet i estrambòtic. Així no es pot tenir una cultura creativa. Som un país anticultural. Totes les institucions públiques tenen ara menys diners que abans. A Espanya la cultura se’n va anar a passeig amb Franco. I les retallades van ser una recusació de la cultura. Els pressupostos són ridículs i s’haurien de triplicar o quadruplicar.

¿Col·labora amb alguna fundació?

No de l’àmbit cultural. Sí amb entitats que combaten la pobresa al món. Amb Metges sense Fronteres per exemple. A Burundi vam muntar amb els meus fills un projecte que beneficia gairebé 3.000 persones: aigua, protecció mèdica, escola...

¿Quin hauria de ser en cultura l’equilibri entre Administracions i mecenatge?

El mecenatge només pot ser un afegit, un a més a més.

¿Creu que algun artista hauria llançat la tovallola sense el seu suport?

És molt possible. Estaven fora de context a Espanya i a més polititzats. Hi ha artistes boníssims que ho deixen perquè no poden viure de l’art.

¿Recorda amb especial carinyo alguna compra?

La d’una peça d’Artur Heras en una galeria de Consell de Cent va ser divertida. Un quadro d’un Jeep de la policia incendiat i, a terra, octavilles. Vaig comprar l’obra, em vaig emportar quadro i octavilles i poc després hi va anar la policia a retirar-lo. Ja no hi era.

Notícies relacionades

¿Com es financen els museus anglesos? A la caça del mecenes col·leccionista

Espanya és un país de tercera divisió en filantropia

¿Manté relació amb aquests artistes?

Continuo veient gairebé tots els que són vius. Amb Pere Noguera i Francesc Abad com molts caps de setmana a l’Empordà. I si vaig a Nova York, veuré Miralda. De tant en tant encara els compro obra, que afegeixo a la col·lecció donada perquè en forma part.