El mecenatge revoluciona la cultura a França

El sector privat ha guanyat molt pes en les últimes dècades en el finançament de la cultura a França. Històricament, el mecenatge era gairebé inexistent al país veí. L’Estat tenia un rol preponderant per finançar tot allò relacionat amb les arts i el patrimoni. Un model, tanmateix, que va canviar de manera significativa en les dues últimes dècades, a l’afavorir un pes creixent de les empreses en el finançament de les institucions culturals, cosa que fa témer una privatització del sector.

L’anomenada «Llei Aillagon», que va entrar en vigor el 2003, va catapultar el mecenatge a França. Elaborada durant la presidència del conservador Jacques Chirac, va establir un marc fiscal molt favorable per a aquelles empreses o grans fortunes que donin diners a institucions o projectes culturals. Cada donació es beneficia d’una deducció fiscal del 66% en el cas dels particulars i del 60% per a les societats privades. És a dir, si una empresa finança amb 10.000 euros un projecte artístic, a canvi d’això pot reduir-se en 6.000 els impostos que li toqui pagar.

Des d’aleshores, el nombre d’empreses que financen la cultura es va multiplicar per deu, passant de 6.500 a 68.500. El 14% dels grups privats exerceix com a mecenes. Totes les del CAC 40 –la borsa de París– disposen de la seva fundació «filantròpica». Els grans museus i algunes de les universitats més prestigioses van crear organismes específics per recaptar fons privats. En certa manera, el model dels grans mecenes nord-americans, com Bill Gates, s’ha assentat a França. Malgrat això, l’Estat francès manté un rol central en el finançament de la cultura. El percentatge de la despesa pública destinada a aquest sector a França representa l’1,5% del PIB, un percentatge lleugerament superior a la mitjana europea i al d’Espanya (1,3%), segons dades d’Eurostat.

Proliferació de museus privats

Proliferació de museus privatsAquest auge del mecenatge va quedar reflectit en la proliferació de les grans fortunes que van crear el seu propi museu: la Fundació Carmignac a Porquerolles, oberta el 2018; la Fundació Luma a Arles, el 2013; la Vila Datris; l’Institut Bernard Magrez, a prop de Bordeus... Podria fer-se una llista digna d’una novel·la de James Joyce o Roberto Bolaño. La pluja de promeses de donacions multimilionàries per part de multinacionals per reconstruir Notre-Dame, poques hores després de l’incendi gegant, també va il·lustrar aquest fenomen.

Mentre a la segona meitat del segle XX pràcticament cada president francès va deixar la seva empremta amb la creació d’un gran museu a París –Pompidou amb el seu centre homònim d’art contemporani, Mitterrand amb el D’Orsay o Chirac amb el Quai Branly–, les primeres dècades del XXI van estar marcades per l’aparició de grans institucions privades a la capital francesa, com la Fundació Louis Vuitton (el 2005) o la Col·lecció Pinault, inaugurada el maig de l’any passat.

Notícies relacionades

¿Com es financen els museus anglesos? A la caça del mecenes col·leccionista

Espanya és un país de tercera divisió en filantropia

La proliferació del mecenatge va servir per diversificar les fonts de finançament, però va provocar un cert temor de privatització progressiva del sector cultural. A més, aquest model ha suscitat crítiques per l’elevat cost per a les arques públiques. El Tribunal de Comptes va advertir el 2017 que les deduccions fiscals del mecenatge van tenir un cost per a l’Estat d’uns 900 milions d’euros. El gegant del luxe Louis Vuitton es va estalviar 518 milions en el pagament d’impostos entre el 2007 i el 2017 gràcies a les seves activitats «filantròpiques». 

Per aquesta raó, el Govern francès va decidir limitar una mica els avantatges fiscals de les donacions culturals. Des de l’any passat, només poden deduir-se un 40% d’aquelles donacions que superin els dos milions d’euros. Un lleuger fre a aquest gust sobtat de les grans fortunes per l’art.