Espanya és un país de tercera divisió en filantropia

A la mateixa franja que Espanya, la que va de 3,5 a 3,99 punts, es troben Bulgària, Croàcia, la República Txeca, Grècia, Polònia, Sèrbia i Ucraïna, per citar només països europeus. En la categoria superior, de 4 a 4,49 punts, hi ha Àustria, Irlanda, Itàlia, Romania i el Regne Unit. I a la banda més alta de la classificació, de 4,5 a 5 punts, hi figuren Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França, Liechtenstein, Noruega, els Països Baixos, Suècia i Suïssa. Per sota d’Espanya, entre els 3 i els 3,49 punts, es troben Albània, Hongria, Portugal i Rússia.

Espanya no és país de filantrops.

Una proposició de modificació de la llei de mecenatge, admesa a tràmit i en fase de ponències al Congrés dels Diputats, té per objectiu revertir la situació. «La norma actual data del 2002 i, malgrat els retocs del 2014, és ineficaç perquè no contempla els canvis socials, econòmics, tecnològics i de marc mental que hi ha hagut des d’aleshores», diu Sergi Miquel, diputat del PDeCat, la formació que va presentar la proposta el desembre del 2020.

El punt clau

El punt clau de la iniciativa és l’augment dels incentius fiscals per a les persones físiques, les persones jurídiques i els no residents que facin donacions a entitats no lucratives (ENL) d’interès general (veure gràfic, a baix). Així mateix, planteja l’ampliació de les ENL que poden ser considerades d’interès general més enllà de les dedicades a la cultura, l’esport, l’educació, la investigació i el treball social. Completen el nucli de la proposta el reconeixement del micromecenatge a través de plataformes digitals i de la donació de serveis a ENL, corresponentment deduïts, per exemple per part de despatxos d’arquitectes, bufets d’advocats o firmes de comunicació.

La proposició s’inspira en les normatives de França i Itàlia, que han situat els dos països bastant per sobre d’Espanya en el Global Philantropy Environment Index del 2022.

«Del que es tracta és de fer unes polítiques públiques que potenciïn i facilitin el mecenatge, sobretot en un context econòmic en el qual ja és clar que les Administracions no poden arribar a tot», considera Maite Esteve, directora de la Fundació Catalunya Cultura. La despesa de les ENL en activitats d’interès general va superar els 15.000 milions d’euros el 2021, indica el ‘Manifiesto por la filantropía’ de l’Associació Espanyola de Fundacions.

L’entitat que dirigeix Esteve va néixer precisament després de les severes retallades (especialment a Catalunya) derivades de la crisi financera del 2008 i l’avís per part de la Generalitat que difícilment es recuperarien els pressupostos anteriors a les destralades. «La nostra funció és construir ponts perquè el món de l’empresa financi projectes culturals», resumeix Esteve.

Urgències

Àlex Susanna, director artístic de la Fundació Vila Casas, dedicada a l’art contemporani, jutja «evident que hi ha urgències a sanitat i a educació» que els governs central i autonòmics han d’anteposar a la cultura en un clima de «crisi permanent». De manera que «la societat civil amb què ens omplim la boca els catalans» ha d’estirar el carro cultural, i del científic, una cosa que segons Susanna està fent d’aquella manera: «Són molt pocs els cognoms implicats en el mecenatge».

Esteve atribueix a la falta de tradició, o a la tradició interrompuda a Catalunya, el «recel» que suscita el mecenatge, en contrast amb l’àmbit anglosaxó. No obstant, pensa que això està canviant de manera accelerada. Les grans empreses s’han adonat, explica, del «valor reputacional» que els aporten el patrocini i el mecenatge. I cada vegada més pimes els exerceixen, per començar «perquè els ho reclama el territori pròxim». També detecta més interès dels particulars per fer petites donacions a ENL, la tasca del qual els resulta pròxima. Aquest caldo de cultiu faria eclosió amb la modificació de la llei proposada, opina. «És just compensar adequadament les persones i les empreses que ajuden ENL a cobrir les carències públiques», diu per rematar.

Interès general

Daniel Granados, delegat de drets culturals de l’Ajuntament de Barcelona, avisa que «la capacitat econòmica de les corporacions no pot substituir l’obligatori lideratge de les Administracions». «Això seria una renúncia», afegeix. Al terreny que domina, adverteix Granados de la necessitat d’avaluar molt bé quines entitats culturals s’acredita com d’interès general, que no fos que s’hi colessin interessos espuris. De la mateixa manera, considera indispensable que el segell d’interès general estigui vinculat al pròsper concepte de drets culturals, que es relaciona amb el feminisme i l’educació, amb la defensa de les minories i del risc artístic.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El consistori barceloní destina a cultura el 6,48% de la seva despesa total, per l’1,3% del Govern de la Generalitat i el 0,6% del Govern central.

Promeses incomplertes i intents fallits de reformar la llei de mecenatge encatifen el Congrés dels Diputats. Malgrat aquests precedents, Miquel es mostra «optimista» amb les possibilitats de prosperar de la proposició de reforma. «La clau la té Hisenda», secularment reticent als incentius fiscals, apunta Esteve. Qui recorda que Jean-Jaques Aillagon, pel cognom del qual es coneix la llei francesa de mecenatge, del 2003, va preguntar qui seria el ministre d’Hisenda abans d’acceptar el càrrec de titular de Cultura.