La rumba catalana pica a les portes de la Unesco

Potser la melodia soni familiar al lector, ja que fa uns anys, el 2015, es van fer passos en aquesta línia, enfortits per una declaració de suport del Parlament. ¿Què va passar? L’entusiasme inicial va acabar empantanegant-se en la burocràcia, i segons m’asseguren ara, el prescriptiu dossier ni tan sols va arribar a les dependències del Ministeri de Cultura, que és a qui correspon presentar-lo a la Unesco. L’associació Forcat (Foment de la Rumba Catalana), que molt va fer per recolzar i divulgar el gènere, es va dissoldre discretament l’any passat.

El nou intent va a càrrec de la flamant Plataforma per la Rumba Catalana, que agrupa músics i activistes, incloent figures simbòliques i estimades com són Amadeu Valentí (fill del venerable pianista Chacho) i Rosa Pubill (filla de Peret). Avancen de la mà de Cultura Popular, de la Generalitat, i de l’Icomos, organisme associat a la Unesco, així com la SGAE, la seu barcelonina de la qual acollirà el 12 de desembre la posada de llarg del projecte. En paral·lel, els rumbers del nord del Pirineu, de Perpinyà o Montpeller, treballen perquè França pugi al carro. Allà hi ha els Gipsy Kings, el combo de Nicolás Reyes, recolzant la causa.

Notícies relacionades

Multimèdia | L’origen de la rumba quinqui: dels romanços de cec a Los Chichos

Barcelona, capital de la innovació social

La rumba catalana bé pot aconseguir-ho, si bé haurà de concretar en la definició del seu art, subjecte a moltes influències, relativament modern (anys 50), caracteritzat per les palmes, aquest ‘taca-taca’ distintiu respecte a la rumba flamenca, així com la guitarra en ventilador i les lletres «amb gust d’escudella». I aconseguir l’aval de la Unesco no pot ser un fi en si mateix, sinó un impuls perquè aquesta música es consolidi com a capital col·lectiu i que això es traslladi als nostres escenaris, ara que altres ritmes ocupen el seu espai i es veu relegada, amb freqüència, a circuits estancs com el dels congressos i festes d’empresa.

Allà poden flotar els dubtes, i els reptes: caldrà veure si un reconeixement institucional pot fer el bé a una expressió, la rumba catalana, que, per naturalesa, ha sigut sempre tan lliure i tan aliena a pompes i oficialitats.