Els Amics de les Arts: «Tenim una llengua pròpia, el català, que estimem i volem treballar amb ella»

Els Amics de les Arts debuten com a autors de la banda sonora d’un musical amb ‘Pares normals’, una aposta de Minoria Absoluta, productora de programes com ‘Polònia’ i espectacles com ‘La família irreal’. L’amor, la mort i les relacions entre pares, mares i fills centren aquesta història escrita pel versàtil Marc Artigau (’By, by monstre’, ‘El Petit Príncep’, ‘El Màgic d’Oz’) i dirigida per Sergi Belbel amb un fantàstic repartiment liderat per Enric Cambray, el protagonista d’una història que combina drama i humor. L’obra s’estrena aquest dimarts al Poliorama.

¿Què significa?

Joan Enric Barceló: ‘Pares normals’ és un somni. El 2005 en la nostra primera entrevista ja parlàvem d’aquesta possibilitat. Hem esperat el moment precís per portar-lo a terme: tenir la solidesa com a grup, la força, els millors companys de viatge, el millor director, els millors productors, el millor lloc i el millor elenc.

Les sessions prèvies han funcionat bé. ¿Quina va ser la seva sensació després de la primera actuació amb públic?

J.B: Va ser màgic. Treballes pensant que agradarà i emocionarà però no ho saps. Has vist i sentit l’obra centenars de vegades i perds objectivitat. Llavors, veure aquell primer dia com gent de tot tipus plora, riu, connecta amb el que passa en escena és brutal. Aquell moment de l’últim ‘tximpum’ en què la música t’acompanya i veus la gent posar-se dempeus, abans fins i tot del final de l’obra... Encara em produeix pell de gallina.

Dani Alegret: Hi va haver com una pujada i va sorprendre els mateixos actors. Es va crear una gran energia entre el públic i ells i vam pensar: si som capaços de reproduir això, o només un quart d’això cada dia en la funció serà fantàstic.

¿Hi ha nervis?

Ferran Piqué: Mai hem estrenat alguna cosa així. Hi ha nervis però alhora hi ha una calma de fons perquè saps que estàs ben acompanyat. Tenim un gran equip. 

D. A: Hem muntat una obra musical de nova creació en català i ho hem fet amb els millors. D’una banda estem nerviosos perquè ens hem ficat en una cosa que no controlem i no som a sobre de l’escenari. De l’altra, estàs tranquil perquè ens hem envoltat dels millors en aquesta aventura. 

J.B: Quan treballes amb un musical ja estrenat a Broadway vas a cop segur. Aquí no. És una obra de creació, un títol nou i original. Teníem clar que si ens ficàvem en un musical era per fer alguna cosa diferent, amb cançons nostres dissenyades expressament per ser portades a escena.

¿Ha sobrat material?

J.B: Sí, hi ha cançons descartades.

D.A: L’obra ha de tenir un ritme i no tot hi cap o funciona. Cal aparcar coses. I hi ha altres cançons que estan bé però no entren. Però ja va bé perquè això ens està agradant molt i si algun dia ens deixen tornar a fer-ne un altre, està bé tenir material.

F.P: A diferència d’un disc on posar o no una cançó no és tan important, aquí saps que això afecta el ritme o la durada de l’espectacle. Teníem clar que el més important era el xou en tots els seus vessants. No només el musical, també la part escènica, el ritme intern de l’obra... La música és només una part de tot el que experimenta l’espectador. Algunes cançons les hem hagut d’eliminar, d’altres, retallar, i també hem fet invents per afavorir l’espectacle.

J.B.: Com a autors ens hem col·locat en una posició d’escolta absoluta cap al director. Ell tradueix aquesta maqueta gravada i text en una obra a sobre de l’escenari. Vam entendre que havíem de ser permeables a la seva proposta. 

F.P.: L’important és que s’entengui bé la història, i cap allà hem remat tots. A l’equip tothom ja té un currículum. No era qüestió de demostrar res. És un treball d’equip i tots anem a favor de buscar la millor manera per transmetre una història i uns sentiments.

¿Quina connexió teniu amb la trama de ‘Pares normals’ més enllà de la música?

J.B: Nosaltres som tres Arans. L’Aran és el protagonista de la història i és una persona de la nostra edat a qui li passen una sèrie de coses que el canvien per complet. Està en un moment vital semblant al nostre. També és una figura que utilitzem molt en les cançons dels Amics, aquest personatge molt mundà, del carrer, amb un punt perdedor al qual les coses no li van gaire bé. Si el mires de prop, per escenes és molt desgraciat però al final, si mires enrere i veus el viatge que ha fet és una cosa meravellosa.

D.A.: També les dues protagonistes femenines que orbiten al seu voltant guarden similituds amb perfils reconeixibles de dones d’avui.

F.P.: Tots som fills. I cada família és diferent. Algunes posen expectatives molt altes als seus descendents, d’altres, al contrari. Siguis home o dona, són coses que has experimentat o vist al teu voltant. Les dues dones que apareixen a l’obra en el fons són el mateix: dues persones que lluiten contra una imposició o expectatives creades pels pares.

D.A: També hi ha el tema de la paternitat, reflectida de diferent manera: com a pare i com a fill. En el nostre cas ens toca molt de prop per les dues parts. Com a fill li toca tothom, és clar.

¿Com a pares, l’obra els ha fet recapacitar?

D.A: El que he vist com a pare és que de vegades amb els teus fills el millor és deixar-te guiar per la teva intuïció, improvisar és bo.

J.B: Tots fem el que podem com a pares.

F.P.: En realitat tots volem pares normals però no existeixen. L’obra va una mica d’això. Al protagonista li hauria agradat tenir un altre tipus de pares. Al final s’adona que els pares normals no existeixen.

¿Ha servit el musical per provar coses noves?

D.A.: Hi ha una balada d’amor que no hauríem vist mai en cap disc nostre però aquí era el lloc on posar-la.

J.B.: I hem fet un reggaeton. Hi ha una sèrie de modulacions i de canvis que una cançó pop no admet tan bé. A més en una cançó pop les nostres veus, que són tan semblants de tessitura, no tenen a veure amb les del musical on la veu del solista de ‘lead singer’ de vegades ha de canviar i transformar-se en la veu d’una dona. Has de canviar el to de la cançó, fer-ho de manera elegant i integrar-lo a l’escena perquè brilli la següent persona que canta. Ens hem permès molts d’aquests trucs, alguns els coneixíem. El ‘medley’ final és un exemple canònic dels musicals: agafar els motius principals i integrar-los en un resum de l’aventura de l’Aran. ¡Això sí que ha sigut un màster!.

F.P.: En un musical les cançons dialoguen entre si. Les cançons de les protagonistes femenines, per exemple, són molt diferents però les codes són idèntiques.

¿I després d’això, es llançaran a l’òpera?

J.B.: Ni parlar-ne. Això ha sigut un repte majúscul. Volíem fer un musical intergeneracional que apel·lés tant a nens com a gent gran. Volíem que l’obra destil·lés alguna cosa d’això que et fan sentir pel·lícules com ‘Love actually’. Aquestes pel·lícules que et fan riure, plorar, emocionar-te i que et fan sortir millor de com has entrat i vols recomanar. I això és un triple salt mortal però crec que ho hem aconseguit. La gent en surt contenta.

D.A. El gran repte serà poder fer un altre musical.

És una aposta pel musical en català. ¿Importa l’idioma?

D.A: Com més oferta en català, millor. Si són adaptacions o creacions pròpies, això cadascú decideix. El que cal oferir són coses de qualitat, molt bons productes perquè diguis: he pagat 30 0 40 euros i surto content. Nosaltres quan començàvem i vam firmar el nostre primer contracte un famós músic de qui no revelaré el nom ens va dir: «¡Ostres!, arribeu tard perquè cantar en català no és el millor». Ens va advertir que no guanyaríem diners, vaja. Però el cert és que vam confiar en nosaltres i ens ha anat bastant bé.

J.B.: ’Cantando bajo la lluvia’ o ‘Golfus de Roma’ són grans musicals i els facis en l’idioma que els facis ningú vindrà per estrenar la teva producció als EUA. ’Pares normals’, en canvi, sí que podria interessar en altres llocs i traduir-se. És una cosa que no fas amb els discos, no tradueixes les cançons.

F.P.: Apostem per un musical en català de nova creació. És arriscat perquè és de gran format. Però la gent ha de respondre no només perquè és en català sinó perquè està molt bé. Si entre tots ens creiem que som capaços de fer grans musicals en català n’hi haurà més i desenvoluparem una indústria més potent. Si val la pena, a ningú li recarà pagar 100 o 150 euros per un musical que és el que pagues per ‘Hamilton’ a Londres. Aquí no pots posar entrades a aquest preu però quan ve el Cirque du Soleil bé es paga el que demanen perquè són els millors. La productora i nosaltres creiem en els musicals en català. Demostrarem que l’idioma no és un impediment, al contrari. Tenim una llengua pròpia que estimem i volem treballar amb ella.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

D.A.: No hem tingut problemes amb els nostres discos en català. Cal seguir la intuïció.

J.B.: ¿Per què ser importador de talent i no exportar-lo?.