L’últim vals de la família ‘beatle’ compleix 20 anys

Haurien de passar més de dues dècades perquè fos Eric Clapton, de nou, qui instigués l’última gran trobada que la família ‘beatle’ ha protagonitzat sobre un escenari. Va ser el 29 de novembre del 2002, en el Royal Albert Hall de Londres. Fa 20 anys. No hi era Lennon, és clar. I la presència de Harrison, al llegat del qual estava dedicada la vetllada, quedava circumscrita al pla espiritual, per als qui creuen en aquest tipus de coses. Aquell dia es commemorava el primer aniversari de la mort del ‘beatle silenciós’, víctima d’un càncer de pulmó amb metàstasi.

Preston, Clapton, Voorman, Lynne...

El ‘Concert for George’ va reunir Paul McCartney i Ringo Starr amb altres músics que van exercir un paper important en la història del grup de Liverpool. Allà hi havia Billy Preston, que va participar en les sessions de ‘Let it be’ i ‘Abbey Road’ i es va guanyar l’insòlit privilegi d’aparèixer en un crèdit conjunt amb la banda (el senzill ‘Get back’ / ‘Don’t let me down’ va ser atribuït, en l’edició original, a «The Beatles with Billy Preston»); també l’esmentat Clapton, reclutat durant la gravació del ‘White Album’ per posar la seva incendiària guitarra a ‘While my guitar gently weeps’; Klaus Voorman, amic dels temps d’Hamburg i autor de la icònica portada de l’àlbum ‘Revolver’, que va tocar el baix en discos de Lennon, Harrison i Starr; i Jeff Lynne, que va produir els dos ‘singles’ pòstums que els Beatles van publicar en ocasió del llançament d’‘Anthology’ (‘Free as a bird’ i ‘Real love’). A les llotges, dos membres indispensables més del clan ‘beatle’: George Martin, productor llegendari de (gairebé tots) els discos del quartet, i Neil Aspinall, president d’Apple Corps i amic dels Fab Four des de l’adolescència.

Entre els 5.800 afortunats que van poder viure aquella experiència en viu al costat de Martin i Aspinall es trobava el periodista i músic d’Almeria Nacho Para (1963), que va cobrir l’esdeveniment per a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, on treballava llavors. Per a ell, fan irredempt dels Beatles (i de Harrison en particular) des de la infantesa, allò no era un simple encàrrec professional. Més que com un cronista, admet avui, es veia a si mateix com «un observador bavejant», i aquesta condició d’admirador àvid d’atresorar informació, records i emocions el va empènyer a omplir diverses llibretes amb les seves impressions del concert, anècdotes presenciades o escoltades i extractes de les moltes converses que va poder mantenir amb els artistes involucrats en l’homenatge. Els reportatges que al seu dia va publicar al diari tot just van recollir una porció mínima de tot aquell material, que ara Nacho Para ha desenterrat per donar forma al llibre ‘Concierto para George’ (Lenoir), una crònica íntima però àmpliament documentada del que l’autor defineix com «l’últim miracle ‘beatle’».

Del mantra al confeti

El relat exhaustiu del que va succeir aquella nit a l’escenari del Royal Albert Hall –des que un cor de 50 músics amb túniques blanques va inaugurar la vetllada amb un mantra en sànscrit fins que Joe Brown la va tancar cantant el clàssic ‘I’ll see you in my dreams’ només amb un ukelele sota una pluja de confeti– constitueix el fil conductor d’un llibre en el qual Para amplia el focus i proposa un viatge, sentimental però rigorós, per la vida i el llegat de Harrison.

Amb la perspectiva que donen les dues dècades transcorregudes, Nacho Para continua sostenint que el ‘Concert for George’ ha sigut l’experiència musical en directe més rellevant que ha presenciat mai. «Jo ho guardo al cap com el millor concert que he vist perquè la música és, abans que res, emoció. La proposta va estar cuidada amb una cura extraordinària, sense excessos ni estirabots, i tot va funcionar a favor de l’espectacle –recorda–. Pots reunir una constel·lació d’estrelles sobre un escenari i que no passi res, però aquell dia va succeir al contrari.

Quatre escenes

Notícies relacionades

Gener del 1969, el mes en què els Beatles es van fer adults

Barcelona, capital de la innovació social

Si hagués de quedar-se amb només tres escenes especialment memorables d’aquell homenatge històric, Nacho Para n’elegiria quatre: la primerenca arribada de George Martin a un Royal Albert Hall encara buit i en silenci i presidit per una gran foto de Harrison («va ser un moment de recolliment molt especial»); la insòlita transició entre la solemne orquestra índia que va interpretar una llarga peça creada per a l’ocasió per Ravi Shankar i l’hilarant número dels Monty Python interpretant una oda al seixanta-nou amb el cul a l’aire («el millor reflex de l’extrema dualitat que sempre va caracteritzar Harrison»); la presència de Tom Petty visiblement aclaparat per l’emoció, i la commovedora interpretació que un Paul McCartney inusualment contingut va fer del clàssic harrisonià ‘All things must pass’.

Hi va haver també absències destacades. La de Bob Dylan, company de Harrison i Petty en els Traveling Wilburys, va ser sens dubte la més sonada. Nacho Para reconeix haver fantasiejat a veure així mateix Leon Rusell i Paul Simon, entre d’altres, tot i que remarca que al final tampoc els va trobar a faltar. La convicció d’haver sigut testimoni i copartícip d’un esdeveniment irrepetible converteix en insignificant qualsevol possible objecció. Protagonistes d’aquella vetllada com Billy Preston, George Martin, Neil Aspinall, Tom Petty, Ravi Shankar, Terry Jones i Neil Innes ja no són entre nosaltres. La família ‘beatle’ és cada vegada més petita. Com apunta Para, el dia que morin Ringo Starr o Paul McCartney, «el que quedi no tindrà amb qui ajuntar-se per plorar».