Carolina Durante: el «valor infinit» de triomfar entre els joves fent rock de guitarres

«Aquesta és la gira més exigent que hem fet, sens dubte. Però ho estem portant bé. Al final, tocar és la nostra principal font d’ingressos i s’ha de treballar. Això sí, quan completem les dates que tenim abaixarem el ritme, perquè a més hem de preparar material nou per al tercer disc. Escriure i provar cançons en aquestes condicions és complicat, el cervell no està per a gaires coses».

Pressió de la indústria

Qui parla en el paràgraf anterior és Martín Vallhonrat, baixista autodidacte que en èpoques de menys tràfec va conciliar el punk-rock amb els estudis de Filosofia, Interpretació i Direcció Escènica i que ara dedica els dies lliures que li deixa el grup a «descansar i reposar forces». Comprensible, perquè a la sobrecarregada agenda de concerts s’hi suma la pressió d’un negoci musical àvid de nous llançaments per continuar fent girar la roda. «Així funciona la indústria avui dia: hem tret un disc a finals de gener i un single al setembre i ja ens en demanen més perquè sembla poc».

Aquesta demanda contínua de novetats ha fet que grups de rock com Carolina Durante acabin acostant-se a una manera de funcionar que fa sis o set anys estava principalment associada a les escenes de música urbana. «La indústria musical s’ha adaptat a això: treure cançons soltes, pujar-les d’un dia per l’altre gairebé per sorpresa, fer prevaler la immediatesa –apunta Vallhonrat. A mi personalment m’agrada més preparar un disc amb temps i condicions, però és veritat que treure singles et permet anar provant coses, col·laborar amb gent, testar maneres noves de produir o de barrejar les cançons, i després, quan arriba el moment de gravar un àlbum, aprofitar tot el que has après en aquest procés».

Obrint les mires

Això és justament el que el grup ha fet en el seu últim llançament, ‘Casa Kira’, una col·laboració amb l’‘streamer’ i cantant Orslok, que ve del trap, i el hyperpop, territoris en principi aliens a la paleta musical de Carolina Durante. «Jo ho veig com una cosa puntual, una manera d’obligar-nos a obrir les mires –explica el baixista. Després allà hi ha coses que ens agraden i amb les quals ens quedarem i d’altres que no. Vam posar ‘autotune’ a la veu en dos o tres moments i... bé, ja està. Però també hi vam ficar uns sintes d’una manera molt present, que era la primera vegada que ho fèiem, i això sí que ens agrada i és una cosa que podem continuar treballant».

De tota manera, la banda madrilenya no té cap intenció de deixar de ser un grup de rock de guitarres. I dona «un valor infinit» al fet d’haver arribat a un molt respectable nivell de popularitat entre el públic jove sense renunciar a aquest format. «Fixa’t, nosaltres vam connectar amb el rock a través d’una escena molt ‘underground’. Els nostres referents quan començàvem eren grups com Los Punsetes, Triángulo de Amor Bizarro, Biznaga, Juanita y Los Feos... Per això entenem la importància que té haver arribat on hem arribat sortint d’allà. I ho valorem ja no només com a grup, sinó com a fans de la música de guitarres». Una música que els ha permès atraure així mateix gent de generacions anteriors. «Sí, és clar. Al final als concerts hi venen pares i fills, i això és genial».

Emocions i ‘cayetanos’

Aquest pont entre generacions funciona en totes dues direccions. La música de Carolina Durante beu també de sons pretèrits, una cosa que ells mateixos s’han encarregat de remarcar al gravar versions de grups espanyols dels vuitanta com Los Nikis, Séptimo Sello i Siniestro Total. Bandes que recorrien a l’humor però que rarament parlaven de sentiments o emocions en les seves cançons. Carolina Durante, en canvi, es mou amb igual facilitat en la comèdia lleugera i en la confessió íntima.  «A l’hora de fer les lletres, Diego [Ibáñez] ve molt de Los Planetas i de grups dels noranta que són més emocionals. Jo crec que les dues coses tenen les seves coses bones i les seves coses dolentes. Si només parles de drames acabes sent una llauna i si ets un grup purament de conya acabes tenint moltes limitacions. Així que fem una mica de tot en funció de com ens sentim».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La vinyeta burlesca més popular del grup és, sens dubte, ‘Cayetano’, retrat burleta d’aquests ‘pijos’ del barri de Salamanca que «ara voten Vox i abans Ciutadans» (la caiguda del partit taronja ha obligat a canviar la lletra). Una cançó satírica que, com va passar amb el ‘Fight for your right’ dels Beastie Boys, ha convertit molts dels al·ludits en fans de la banda. «Aquesta és una conseqüència que no pots controlar –diu Vallhonrat. Al final, quan arribes a un públic gran, en els concerts tindràs gent de tot tipus.  No ens molesta que vingui qui vulgui venir, sempre que no hi hagi problemes amb ningú ni mogudes que no ens agradi veure».

Això sí, el baixista confessa que, si fos per ell, ‘Cayetano’ ja hauria saltat del repertori dels concerts. «Però després la toques i veus que la gent s’ho passa bé i tu també, i penses: ‘¿Per què no?’. I allà continua».