Daniel-Henry Kahnweiler, l’hàbil marxant de Picasso

Pablo Picasso va reconèixer en una ocasió: «¿Què hauria passat amb nosaltres si Kahnweiler no hagués tingut aquest sentit per als negocis?». Es referia a la importància que va tenir per a ell i els artistes cubistes comptar amb un marxant com Daniel-Henry Kahnweiler (Mannheim, 1884 – París, 1979), un home discret que va fer la primera exposició cubista a París a la seva petita galeria, un espai minúscul de 16 metres quadrats.

Obres de Picasso, Georges Braque, Juan Gris, Fernand Léger, Paul Klee, André Masson, Élie Lascaux, Manolo Hugué i Josep Togores, però també de pintors que van explorar altres vies dins del cubisme com André Beaudin, Francisco Bores, Eugène de Kermadec i Suzanne Roger protagonitzen una exposició interessant que porta a col·lació el treball de Daniel-Henry Kahnweiler, un home que va transformar la manera de concebre l’art. «Ens introdueix en la vida quotidiana d’un home apassionat per la cultura», ha destacat Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso.

Anys 2023: Celebració Picasso

L’exposició «Daniel-Henry Kahnweiler, marxant i editor», organitzada en col·laboració amb el Museu Pompidou de París, és la primera gran mostra que acull Barcelona dins de la Celebració Picasso, que commemora el 50è aniversari de la mort del pintor malagueny, que va morir el 8 d’abril del 1973.

Aquesta celebració posarà el focus en diferents facetes de l’artista a través d’una quarantena de mostres organitzades arreu del món. «Daniel-Henry Kahnweiler, marxant i editor» s’inaugura aquest dijous i estarà a Barcelona fins al 19 de març del 2023. I la Celebració Picasso continuarà a Barcelona la pròxima tardor quan el Museu Picasso i la Fundació Joan Miró oferiran «Miró-Picasso», una mostra dedicada a la relació entre tots dos artistes.

Unes 170 obres exposades cronològicament i 67 llibres i documents reivindiquen Kahnweiler. Hi ha des d’olis fins a pintures, fotografies, escultures, dibuixos, esbossos, llibres i objectes que permeten bussejar en les relacions entre el marxant i els artistes. «Kahnweiler va ser un home d’esquerres, defensor de l’art, l’humanisme, la llibertat, les avantguardes i el progressisme», ha destacat Brigitte Leal, comissària de la mostra.

Gràcies a ell es van publicar, per exemple, llibres com ‘Lune en papier’, amb textos d’André Malraux i litografies de Fernand Léger, o ‘Le piège de Méduse’, comèdia lírica en un acte d’Érik Satie il·lustrada per Georges Braque. Entre les escultures inclou ‘El got d’absenta’, feta per Picasso el 1914; ‘La dona del fruiter’ (1921), de Henri Laurens, o ‘La bacant’, de Manolo Hugué (1934).

Art requisat

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

Alemany, jueu i pacifista, Kahnweiler va assistir a la seva mort com a marxant quan li van requisar els seus quadros el 1914 a l’esclatar la Primera Guerra Mundial, període en què va estar exiliat a Suïssa. A l’acabar la contesa va haver de començar de nou. El 1921 i el 1923 es van subhastar tots els seus quadros com a part de la reparació imposada a Alemanya. El rècord d’aquella subhasta el va assolir el ‘Retrat de Lucie Kahnweiler’, d’André Derain (1913), que forma part de la mostra. Hi ha diversos retrats de la dona de Kahnweiler a diferents sales. «L’exposició és plena de vasos comunicants. Cada sala és com el capítol d’una novel·la», explica Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso.

Penetra en el món que va unir Picasso i el seu marxant des del seu primer contacte a principis del segle XX fins a la mort de l’artista el 1973. En algunes fotografies apareixen tots dos disfressats; en d’altres s’aprecia com l’artista el dibuixa. Aquesta imatge, junt amb el resultat final dels tres retrats que va fer de Kahnweiler a Cannes, obre la primera pàgina d’aquesta exposició que viatja de la primera exposició fauvista i cubista al Picasso de l’última època. Inclou quadros com ‘Bust de dona’ (1909-1910) i ‘Dona pixant’ (1965), una peça de l’última època del pintor malagueny que acomiada la mostra. «Acabem amb un Picasso esplèndid que emociona molt», ressalta Guigon. «A les seves últimes obres Picasso pinta pel plaer de pintar. És una gran lliçó de llibertat, una cosa molt necessària en aquests temps», afegeix.