Tom Petty and The Heartbreakers, nits de glòria d’una gran banda de rock

Una incidència fatal, derivada d’una combinació tòxica de medicaments, es va emportar fa cinc anys Tom Petty, dies abans de complir els 67, i des d’aleshores no deixen de veure la llum productes discogràfics de divers calat: antologies, provisions de rareses, edicions alternatives. La maquinària no descansa, tot i que en cap cas parlem de morralla, i menys fins i tot tractant-se de l’objecte (quatre compactes, sis elapés) que ara tenim entre mans, aquest ‘Live at the Fillmore 1997’, reflex d’una sèrie de nits de glòria de Tom Petty and the Heartbreakers.

No es tracta d’un àlbum en directe més, sinó del testimoni d’una iniciativa inhabitual, els 20 concerts que la banda va oferir a la històrica sala de San Francisco (un auditori amb només 1.315 places convertit en olla a pressió) entre els mesos de gener i febrer del 1997. Bolos en els quals no estava en joc la presentació de cap àlbum (dos anys després arribaria l’àlgid ‘Echo’), sinó la recreació d’una part de la seva obra i, sobretot, l’homenatge als pioners que un dia van motivar aquesta tropa a fer música.

L’educació sentimental

De les 58 cançons incloses (14 pistes més corresponen a parlaments i presentacions), 35 són versions que reflecteixen el sentit influx d’aquestes fonts originàries, amb rock and roll de primera hora, urpades de blues i vestigis de la ‘British invasion’. Un temari que Petty i companyia prenen com si fos seu, amb visible mim, revelant tota una educació sentimental.

Forta empremta dels trofeus que potser assaltarien les seves orelles quan eren unes criatures, des d’un ‘Lucille’ més pròxim al de The Everly Brothers que al de Little Richard, a impetuosos assalts a Chuck Berry i Richard Berry. Vibrants incursions soul (‘Green onions’), reconeixements als Stones, The Kinks i The Zombies, i el gest cap a un autor pel qual Petty sempre va sentir debilitat, J. J. Cale, en un musculat ‘Call me the breeze’. Un parell de números es veuen reforçats pels seus autors: Roger McGuinn («el meu mentor durant molts anys», el presenta Petty), sumant-se a ‘It won’t be wrong’, de The Byrds, amb les seves harmonies corals i la dringadissa de les dotze cordes, i la veuassa de John Lee Hooker obrint-se pas al galop a ‘Find my baby (Locked up in love again)’.

Alguns temes resulten massa obvis, com aquest ‘(I can’t get no) Satisfaction’, però preval la franquesa de mostrar les seves influències a cor obert més que l’exhibicionisme d’erudició musical. Completant el temari amb els seus propis temes (no falten ‘American girl’, ‘Free fallin’ o ‘Mary Jane’s last dance’, així com una serena bacanal elèctrica de gairebé 12 minuts a costa d’‘It’s good to be king’), ens queda un document ple de vida, en el qual se sent la calor popular i l’estat de gràcia d’una de les millors bandes de rock. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

Stormzy obre un camí molt més introspectiu, una expansió del seu interior –les seves relacions amoroses, la seva salut mental...–, en el que és el seu disc més personal fins ara. I això suposa un treball dominat per la pausa, sense exuberància rítmica. En el disc, que té un marcat accent de música sacra –la fe, la raó, la recerca interior...–, el raper britànic troba la manera de ser combatiu en el terreny polític d’una manera molt més melòdica, suau i subtil, però igual d’intensa (i luxosa a ‘My presidents are black’). Ignasi Fortuny

Si les melodies amb ganxo i les tornades captivadores fossin menjar, Kevin Emerson, Ethan Jones i Jen Fox en tindrien prou per alimentar la població de Seattle. El seu elapé de debut és un concís manual de com facturar cançons jovials i lluminoses amb el cor xop de nostàlgia, una lliçó d’artesania pop que guanya altura quan el trio trepitja l’accelerador, tal com passa a ‘Lucky’, ‘The greatest only’ i, sobretot, a la deliciosa ‘Letters to Melissa’. Rafael Tapounet

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El debut en solitari del malaguanyat pianista Esbjörn Svensson és un disc pòstum. ‘HOME.S’ conté nou peces que ningú sabia que existien, gravades en la intimitat de casa seva pel músic suec poc abans de la seva tràgica mort el 2008 als 44 anys. I tot i que tenen l’inconfusible segell de Svensson –el joc entre el barroc i la improvisació, la delicadesa, aquesta melancolia tan seva– aquí no hi ha les troballes que van fer del seu trio e.s.t. un dels grans grups del seu temps. Roger Roca

Ha acompanyat cantants, titellaires i pallassos amb el seu instrumental de fantasia, i ara recrea les seves músiques per a documentals, peces teatrals i altres orígens volàtils en el seu primer àlbum propi. Paisatge de somni i entremaliadura, amb minimalisme màgic i pessics de swing, deixant que el saxo, l’arpa de boca o la trompeta de plàstic s’avinguin molt amb el verb d’Enric Casasses, el piano de Pascal Comelade o la veu, aquí tel·lúrica, de Maria Rodés. Música lliure i amb una mica d’humor. J. B.