L’any que els directors de cine es van posar nostàlgics

Un altre cineasta que ha elegit aquest moment per recordar temps passats és Paul Thomas Anderson a ‘Licorice Pizza’ (2021), sobre el despertar a l’amor (i a la vida adulta) d’un adolescent a la Vall de San Fernando, Los Angeles, a principis dels 70. Per una qüestió tan senzilla com que no quadren les dates (Anderson va néixer el 1970 i les aventures del protagonista de ‘Licorice Pizza’ passen el 1973), la pel·lícula del director d’‘El hilo invisible’ és menys autobiogràfica que les altres dues. Tot i així, es nodreix dels records d’infància i adolescència del cineasta, que també va créixer a la Vall de San Fernando, i del seu amic Gary Goetzman, productor que, igual que el protagonista de ‘Licorice Pizza’, va ser un nen actor. Com a exemple de com de personal que és la pel·lícula, cal recordar un detall compartit en la promoció: la família en la ficció d’Alana Haim, coprotagonista del film, és la seva família en la vida real. I la seva mare va ser la professora d’art (i amor platònic) d’Anderson a l’escola. 

A aquestes tres pel·lícules de naturalesa autobiogràfica cal sumar-hi un dels títols més esperats: ‘Los Fabelman’ (2022), la nova pel·lícula de Steven Spielberg, que s’estrenarà a Espanya el 10 de febrer. És cert que les memòries d’infantesa del cineasta, sobretot familiars, es colen en part important de la seva filmografia. Però a ‘Los Fabelman’ recrea directament la seva infància: del divorci dels seus pares al moment en què va descobrir el cine.

Són quatre pel·lícules molt diferents, però en totes hi ha la nostàlgia, la crònica (més o menys de fons) de moments concrets de la història dels Estats Units i el despertar a la vida i a l’art –propi o aliè– dels seus autors. Ara bé, encara més que aquestes coincidències, l’interessant és per què tots han triat aquest moment per recordar les seves infàncies i convertir-les en pel·lícula.

No en són els únics. ‘Bardo. Falsa crónica de unas cuantas verdades’ (2022) no és exactament el mateix:l’obra autobiogràfica d’Alejandro G. Iñárritu cobreix un espectre més ampli, parla essencialment d’identitat i migració. Però, tot i així, també incorpora aquest viatge a infància i joventut. I fora del paisatge nord-americà, ‘Fue la mano de Dios’ (2021), la més terrenal de les propostes citades fins aquí, també s’inspira en l’adolescència del seu autor, l’italià Paolo Sorrentino.

Notícies relacionades

‘Licorice Pizza’ o el Paul Thomas Anderson més relaxat

«Això sí que és cine»

És impossible saber el perquè d’aquesta melancolia col·lectiva i masculina. Potser és només qüestió de vanitat. Potser és una pota més de l’era de la nostàlgia en què vivim. Potser, tot i que la gènesi d’alguns d’aquests projectes es remunti a molts anys enrere, l’experiència de la pandèmia hagi fet que tots aquests cineastes, al sentir-se vulnerables, hagin utilitzat l’art per fer un balanç precoç de les seves vides. Precoç perquè no són pel·lícules de comiat, cridades a tancar o apuntalar el tancament d’una carrera: excepte Steven Spielberg, els autors d’aquestes pel·lícules tenen entre 50 i 60 i pocs anys.

O potser, i hi ha d’haver moltes altres possibles explicacions, tots han decidit tornar al passat, la majoria en propostes molt clàssiques i enemigues de la urgència, davant el vertigen pels canvis profunds (i potser sense retorn) que està experimentant el cine aquests últims anys. Tot i que paradoxalment algunes es conceben en plataformes (‘Apolo 10 1/2, ‘Bardo’ i ‘Fue la mano de Dios’), totes aquestes pel·lícules tenen una mica de cine de resistència davant la incertesa i el canvi... I totes porten implícita la (auto)reivindicació dels seus autors en un moment en què el nom del director ja no surt ni al pòster.