El Coliseum fa 100 anys i somia en la seva cúpula

Un temple d’altes torres, amb les seves muses esculpides i les seves columnes corínties, s’alça al cor de Barcelona, irradiant una mica de glamur a la Gran Via amb aquest rètol de bombetes de fantasia que anuncia l’atracció del dia, com el de l’Oympia parisenc. No estem sobrats de bohèmia i de nit, en aquesta ciutat, i el Coliseum ens evoca remotes gales de teatre, cine i música, quan era possible una extravagància tal com anar a un espectacle nocturn i voler sopar al sortir-ne. A qui se li acut: dispersin-se, senyors, i a dormir.

El cas és que el Coliseum es disposa a complir 100 anys l’any que ve (el 10 d’octubre) i els propietaris, el Grup Balañá, maquinen la manera de fer compatibles les seves múltiples vocacions: acollir les seves temporades de comediants i monologuistes (Carlos Latre), les seves conferències motivacionals (‘Mentes expertas’) i, quan el calendari deixa dates lliures, concerts que permeten una altra classe de relació amb el local.

Va ser una feliç idea la del cicle ‘Round about midnight’ (picada d’ullet a Miles Davis), que durant tres temporades (2013-15), va plantejar la gosadia de programar actuacions a mitjanit (¡a Barcelona!) en un format de club, amb les seves tauletes rodones i els seus llums de suau llum vermella cabaretera. Hi van portar Eliane Elias, Dianne Reeves, The Blind Boys of Alabama... Per desgràcia, no va arribar a consolidar-se. Des d’aleshores, aquesta sala en la qual Serrat va presentar el seu disc ‘Cansiones’ el 2000, continua donant joc a l’agenda musical, i per al 2023 té en cartera Macaco, Diego el Cigala (els 20 anys de ‘Lágrimas negras’), alguns concerts del festival Guitar BCN i d’altres que s’anunciaran.

Notícies relacionades

Paral·lel 62: ampliar, no substituir

Barcelona, capital de la innovació social

Però el Coliseum podria lluir encara una mica més en el seu centenari si tragués partit d’un espai extraordinari que es manté tancat des de fa gairebé 50 anys, la cúpula, sala octogonal de columnes aparellades en la qual, entre el 1936 i el 1971, es va instal·lar el FAD (Foment de les Arts Decoratives). Un lloc màgic i oblidat, la reactivació del qual depèn de permisos consistorials que Balañá diu que ha reclamat en va a successius governs consistorials, i que podria acollir espectacles de petit aforament i d’artistes emergents.

No és l’únic somni dels responsables del Coliseum: sospiren també perquè l’ajuntament es digni a ampliar la vorera del teatre i igualar-la amb la de la Universitat, per evitar situacions de risc cada vegada que 1.500 persones desallotgen la sala a l’acabar una obra. En temps de superilles, no sembla una petició extravagant.