‘Matadero’, de Santiago Fillol: el cine com a revolta

Més d’una dècada després del seu debut, ‘Ich bin Enric Marco’ (2009), barreja d’assaig, no-ficció i fals documental entorn de l’home que va falsificar la seva biografia en els camps de concentració nazis, Santiago Fillol, cineasta argentí establert a Barcelona, on exerceix també la docència cinematogràfica, torna a la direcció amb ‘Matadero’. És un altre film inclassificable, sobre el paper un pas de rosca a la variant genèrica del cine dins del cine.

És també un relat polític, però allunyat de les convencions del denominat cine polític, res a veure ni amb Costa-Gavras ni amb el Bertolucci de ‘Novecento’. Perquè com aquest gran fresc del segle XX, ‘Matadero’ també parla de la lluita de classes, de les il·lusions i les revoltes. Ho fa a través de la mirada disruptiva d’un cineasta nord-americà que arriba a la Pampa, a mitjans dels 70, per dirigir una pel·lícula sobre el conflicte violent entre uns treballadors i els seus patrons. Rodatge i realitat, ficció i fabulació, s’entrecreuen a través de la presa de consciència dels intèrprets del film fictici, titulat precisament ‘Matadero’, que es debaten entre el seu treball creatiu i la militància clandestina durant la dictadura. La posada en escena és concisa, i Fillol harmonitza molt bé –excel·lent treball amb la llum– el que passa en el rodatge i el que transcorre en la violentada vida quotidiana argentina de l’època.