‘Nostalgia’, de Mario Martone: la Camorra, a ritme lent

‘Nostalgia’ és un film sobre la Camorra que s’aparta de l’estil habitual de les pel·lícules sobre les organitzacions mafioses italianes. Comença amb una cita de Pier Paolo Pasolini sobre la relació entre coneixement i nostàlgia. Coneixement és el que té el protagonista, un napolità que torna a la seva ciutat natal després de 40 anys al Caire i altres zones del Pròxim Orient. I nostàlgia, molta nostàlgia del lloc on va néixer, del barri on viu la seva mare i de la relació que va tenir en el passat amb un altre noi de la seva edat, convertit ara en un líder criminal.

La pel·lícula és com l’actor que la protagonitza, Pierfrancesco Favino, que en un film de Marco Bellocchio, ‘El traidor’, va interpretar de la mateixa manera un cap de la màfia siciliana: massa tranquil, excessivament afligit, una mica aturat, més ple de dubtes que de certeses. Això és el que expressa el seu rostre, tot i que el personatge sembla proactiu. I el ritme del relat sembla que es contagia d’aquesta d’interpretació. A ‘Nostalgia’ li costa horrors arribar als seus petits clímaxs dramàtics, deambulant entre situacions allargades –la relació amb la mare, la recerca d’una casa on instal·lar-se, els contactes amb un sacerdot que s’oposa amb els seus pupils als criminals i corrupció de la ciutat– i allargant massa el punt culminant de la història que resulta, a més, una mica previsible.