Música de Sondheim i l’atrevida coreografia ‘Fuck me’ acomiaden el Temporada Alta

El festival Temporada Alta tancarà l’edició d’aquest 2022 aquest cap de setmana amb propostes molt diferents. Aquest divendres i dissabte el Teatre Municipal de Girona presenta ‘Sondheim x Sondheim: que passin els pallassos’, un homenatge al compositor que va morir l’any passat i que està dirigit pel veterà Mario Gas. El director és qui ha muntat més musicals de l’enyorat Stephen Sondheim (1930-1921) i oferirà un concert teatralitzat en què sonaran famosos temes que van sonar en els seus aclamats muntatges de ‘Golfus de Roma’, ‘Sweeney Todd’, ‘A Little night music’ i ‘Follies’. Diumenge la coreògrafa argentina Marina Otero estrenarà a Catalunya ‘Fuck me’ una atrevida i premiada proposta plena de ràbia i honestedat a El Canal, diumenge.

En el concert únic impulsat per Gas hi participaran 20 intèrprets i 11 músics, dirigit per Pep Pladellorens. La majoria forma part d’aquesta família d’artistes col·laboradors de Gas que havien participat en les produccions del director escènic com Vicky Peña, Jordi Boixaderas, Pedro Pomares, Muntsa Rius i Teresa Vallicrosa. «Combinarem música en directe i imatges dels musicals projectades com a homenatge als intèrprets que ja no estan amb nosaltres». ‘Send in the clowns’, ‘I’m still here’, ‘Mirror, mirror’, ‘Beautiful girls’ i ‘Johanna’, entre d’altres, s’interpretaran en l’idioma en què va ser estrenada la producció. En castellà s’escoltaran les melodies de ‘Golfus de Roma’ estrenat al Teatre Romà de Mèrida el 1993 i ‘Follies’, al Teatro Español de Madrid el 2012. I en català, ‘Sweenwy Todd: el barber diabòlic de Fleet Streer’ que va aixecar el teló al Teatre Poliorama de Barcelona el 1995 i ‘A little night music’, al Teatre Grec barceloní el 2000. «És increïble perquè, malgrat el temps que ha transcorregut, tots els participants estan molt bé, de veu», va apuntar Gas.

I va avançar que hi haurà alguna sorpresa, un tema en anglès. «Poder estar de nou amb Sondheim i amb la gent amb qui hem treballat tan intensament em fa molt feliç», diu Vicky Peña, que ha estat en les quatre produccions. «Les seves obres són humanistes i la seva música, inoblidable. En cada un dels seus musicals he fet coses molt diferents, riques, complicades i divertides», afegeix.

Gas planteja el concert com una nit de comunicació directa amb el públic, a través de la música i de la paraula. «Sondheim a part de compositor era un meravellós lletrista», ressalta Gas. Les seves lletres porten a col·lació sovint les contradiccions de l’ésser humà. I posa com a exemple ‘Somewhere (there’s a place for us)’, aquesta bonica melodia de ‘West Side Story’ en què va debutar en el musical junt amb el compositor Leonard Bernstein que parla d’un lloc on es podrà ser feliç, no hi haurà discriminació, la gent s’entendrà i no hi haurà conflictes.

‘Fuck me’ uneix dansa, frustració i ràbia

La coreògrafa argentina Marina Otero despulla el seu cos i els seus sentiments amb ‘Fuck me’ una potent coreografia en què estableix un joc de poder amb cinc intèrprets masculins. L’espectacle, una combinació de documental, ficció, dansa i ‘performance’, ha aconseguit bones crítiques i es va emportar el premi del públic l’any passat al Theater Spektakel de Zuric (Suïssa).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La creadora expressa a ‘Fuck me’ la frustració després de quedar immobilitzada a causa d’una lesió que va paralitzar la seva carrera. «Hi ha una mica de venjança cap als homes en aquesta peça i cap a la sexualització dels cossos de les ballarines», explica. La seva venjança la porta a dominar i a cosificar els cossos dels seus companys a l’escenari que participen amb ella en aquesta proposta de dansa-teatre atrevida i honesta. Segons la seva opinió, malgrat els avenços de les dones en la societat, queda molt per fer. «Hi ha molta teoria sobre la cosificació, però poca pràctica. Els models ara es cosifiquen des d’altres llocs. Continuem cosificant-ho tot, fins i tot en el món de l’art. ¿Què valorem? Si és la joventut com veiem diàriament, la trajectòria i el pas del temps queden en un segon lloc».

Tot i que ara ja està recuperada i el malson d’«aquesta quietud» que va necessitar per curar-se és part del passat, cada vegada que interpreta la peça reviu aquell passat. Otero mostra una passió per la dansa que li va destrossar el cos que ha après a mimar. «La dansa és molt física i ‘vintage’ perquè està basada en els vídeos dels festivals de dansa de la meva infància».