‘Muchachas sicilianas’, de Maria Messina: l’illa de les dones

L’última a ser rescatada va ser ‘Ragazze siciliane’, un llibre de relats que ara arriba als lectors en castellà de la mà d’Altamarea, amb el títol de ‘Muchachas sicilianas’. Morta el 1944 a l’edat de 57 anys, l’escriptora de Palerm forma part d’un grup d’autores sicilianes, entre les quals trobem Laura di Falco, Goliarda Sapienza, Jolanda Insana o Elvira Mancuso, les obres de les quals també van ser condemnades a un oblit, del qual només algunes han pogut escapar.

Aquest és el cas de Sapienza o de Mancuso, molt pròxima a Messina, ja que totes dues van convertir la dona siciliana en el centre de la seva narrativa. Si bé en altres de les seves obres Messina descriu la dona burgesa de la ciutat, en aquests relats, així com en altres textos seus, l’autora ens trasllada a aquella Sicília interior que tan bé coneixia Messina i que la inscriu en la mateixa constel·lació narrativa del seu amic Giovanni Verga –tots dos van mantenir una extensa correspondència–, i de Luigi Capuana.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Les protagonistes d’aquests vuit relats són dones que «no viuen a les grans ciutats sicilianes on les joves es preparen per lluitar, ni més ni menys que les seves companyes d’ultramar». Elles «viuen en petits pobles tancats i apartats, on el costum marca un ritme semblant, on les notícies i el soroll arriben tard, com veus esmorteïdes per la distància». A l’entossudiment del poble s’hi afegeix el de la casa: Messina penetra als murs d’un espai domèstic on les seves protagonistes viuen atrapades entre normes i restriccions a l’espera d’una llibertat que mai arriba. Són dones conscients de la seva situació: La protagonista del primer relat veu «amb claredat la seva insulsa vida de vella soltera encara enamorada» de la mateixa manera que la jove del tercer relat sap que aquest serà el seu mateix destí, però el prefereix abans d’abraçar un matrimoni basat en el menyspreu. Tanmateix, viuen atrapades en una irremeiable afàsia: el silenci s’imposa com una condemna més i trencar-lo seria trencar aquest ordre patriarcal que els nega la paraula –d’aquí ve el silenci que envolta tots els relats– i la llibertat de ser –per això la casa es converteix en una espècie de presó i la finestra l’obertura per contemplar l’exterior sense poder accedir-hi–.

Messina no vol finals feliços, ni heroïnes inversemblants ni històries d’amor que vencen obstacles, més aviat al contrari. Les seves protagonistes són, en paraules de la mateixa escriptora, dones que «no tenen ni la força per ofendre ni tampoc defensar-se», són dones reals en un context d’opressió que Messina retrata amb prosa pulcra, captant breus instants de la quotidianitat que, en canvi, ho diuen tot.