Pablo Alborán, en un lloc només per a ell

La pandèmia va complicar el desplegament als escenaris de ‘Vértigo’ (2020), i no ha trigat Pablo Alborán a crear un relleu. Àlbum que insinua un encreuament de camins: atenció a les llatinitats electròniques i a la desfilada de duets, tal com suggereixen els temps a l’arena comercial, i senyals del cantautor sentit de sempre, enredat en les seves estrofes arremolinades en les quals, com passa a ‘Castillos de arena’, es pregunta «què saben els altres el dolor que se sent».

Alborán continua igual d’intens i de poc concís en els seus versos, convidant l’oient a interpretar-los com li plagui, la qual cosa no sempre convenç els seus seguidors. Composicions sobre les ganes de començar de nou, saltar-se les regles o cantar a l’amor «les vegades que faci falta», embolicades en músiques, allà sí, més precises i inquietes. Des del títol del disc reclama que deixem de passar-nos la vida buscant el trèvol de quatre fulles i ve a concloure que aquest trèvol està en nosaltres mateixos. Un missatge poètic, o eslògan de màrqueting, rere el qual reposa el cançoner més variat del seu historial, repertori que deixa anar un ‘però’: gairebé la meitat de l’àlbum, sis de les onze cançons, es van publicar com a ‘singles’ al llarg d’últim any i escaig.

Toc de mariachi

Entre aquest material conegut cal parlar del contrast entre l’àlgid pop amb aparell electrònic i suau cadència tropical de ‘Carretera y manta’ i l’encantada troba de ‘Soy capaz’, així com el punxant toc de mariachi de ‘Viaje a ningún lado’ (cita amb el mexicà Carín León) i el pop esvelt que tanca el disc, ‘Llueve sobre mojado’ (en la companyia d’Aitana i Álvaro de Luna). I un altre duet amb molla, ‘Ave de paso’, compartit amb Ana Mena. Temes que van ser ‘singles’ amb vida pròpia i que ara, reunits a l’àlbum, no plantegen contradiccions, sinó que confirmen les àmplies mires que regeixen el seu autor.

També entre les peces inèdites hi ha varietat. S’eleva entre totes elles ‘A batir las alas’, amb reflexos evolucionats de l’Alborán que va enamorar fa més d’una dècada lluint la seva veu (de molt tènues melismes) i la seva guitarra espanyola, i que deixa anar un text una mica més explícit de l’habitual: «No pretendo gustarle a todo el mundo / prefiero los detalles de la imperfección». Les sis cordes tornen a acompanyar-lo en una bonica rumba, ‘El traje’, mentre que ‘Voraces’, amb el seu ambient de desemparament digital, sembla moure’s en aquest «no lloc» (ni baladista, ni llatí, ni exactament pop) del qual ens va parlar en aquest diari fa un temps.

Al cap i a la fi, Alborán sempre ha estat una mica allà: trobador amic del fado i la ‘chanson’, i proveïdor de números pop per al Top 10, brillant melodista seduït per les remenades flamenques i tropicals. Aquesta en un lloc específicament creat per ell, com correspon als artistes amb aptituds per transcendir. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

Després de la boira (baixa) de ‘Brujería’ (2019), Ana Fernández-Villaverde realça colors i ritmes, combinant el romancer clàssic i la simpatia synth-pop amb un cridaner repertori de patrons llatins: batxata amb metalls, rumba llenguallarga, ecos de bolero. Preserva la seva extrema sensibilitat i poder commovedor, però s’adverteix més desimboltura: «A mí lo que no me mata me hace más fuerte, más chula, más fría, más mala, más loca y más guapa», adverteix en la desafiadora balada ‘Como si nada’. J. B.

Notícies relacionades

Qui té un defecte té un tresor

Les televisions públiques recuperen el terreny perdut en drets esportius

En el seu elapé de debut, aquest grup que reuneix veterans músics de l’escena d’Orense fa honor al seu nom a l’amagar sota una evocadora portada d’aire ‘vintage’ un tresor de cançons esplèndides; vinyetes de rock clàssic amb cor pop que es mouen entre els moments més melòdics de Los Enemigos (‘Tu mejor disfraz’) i el Paisley Underground californià dels anys 80 (Long Ryders a ‘‘Los contadores de estrellas’ i Dream Syndicate a la magnífica ‘Aquí conmigo’). Rafael Tapounet

És impossible escoltar ‘Atalaya’ i no pensar en, posem, el quartet de John Coltrane. És impossible, també, no pensar que tant de bo Dezron Douglas i el seu quartet toquessin un dia d’aquests a la teva ciutat. En un disc gravat a l’estudi que sona com un directe –intens, pròxim, viu, urgent–, el contrabaixista Douglas connecta en la forma però també en el fons amb l’esperit de la música afroamericana més creativa dels 60 i 70. No és nostàlgia, és la seva veritat. Jazz amb molta fondària. Roger Roca