El triomf del jo femení literari: les filles d’Annie Ernaux

Tres dècades més tard, als 80, una bona lectora de Beauvoir, una jove Annie Ernaux,, la mateixa que aquest dissabte rebrà, de mans del rei de Suècia, la medalla acreditativa del Nobel de literatura 2022 (la mateixa distinció que Mauriac, com són les coses), es va bolcar en l’escriptura dels seus llibres utilitzant-se a si mateixa com a subjecte de la ficció, col·locant gran part de les vegades el seu cos i les seves passions com a objecte literari. Llavors, les velles susceptibilitats que havien alimentat el judici de Mauriac van tornar a posar-se en marxa i l’autora va ser considerada pels seus companys masculins com una escriptora menor –¡ai!, aquesta prosa concisa i directa, tan poc francesa, és a dir, tan poc florida–, sobretot per l’obscenitat de mostrar el que fins al moment no s’havia mostrat, especialment si aquesta exhibició servia com a indagació personal i no com a objecte de plaer masculí. Aquesta valoració d’Ernaux no es va transformar fins ben entrat el segle XXI.

L’escriptura com a venjança

No sorprèn en absolut que el discurs d’acceptació que Ernaux va pronunciar dimecres girés sobre l’escriptura concebuda com a venjança. Té motius per fer-ho. Diversos fronts oberts en els quals practicar la revenja. Haver de guanyar-se el respecte entre els seus col·legues universitaris des de la classe social humil i illetrada a la qual pertany i haver obert el camí a tantes i tantes autores que en l’actualitat estan traient petroli de la literatura confessional, fent bo el vell adagi que el personal és polític. «El meu Nobel és un senyal de justícia i esperança per a totes les escriptores», va dir l’autora.

Possiblement sigui molt arriscat dir que Ernaux és el quilòmetre zero d’aquesta tendència. A principis del segle XX, sense moure’ns de França, una autora tan respectada avui com Colette també va patir el rebuig de la ‘intel·liguèntsia’ per atrevir-se a ficcionalizar experiències personals –‘La vagabunda’, ‘Mis aprendizajes’ i ‘Lo puro y lo impuro’– que molt poc tenien a veure amb el desitjat estereotip femení de l’època. Malgrat la seva notorietat, l’Acadèmia Francesa va rebutjar l’ingrés de l’autora de ‘Gigi’ una vegada i una altra.

Avui les comportes de l’escriptura confessional femenina, ja sigui en forma d’autobiografia, diari o en autoficció, s’han desbordat i les escriptores que la practiquen són legió. A França, Christine Angot i Vanessa Springora, víctimes d’abusos en la seva infància i adolescència, van narrar aquesta dolorosa experiència com una forma de coneixement. L’abús, en aquest cas el que va patir la seva mare, també figura en l’obra mestra de Delphine de Vigan, ‘Res no s’oposa a la nit’. Les experiències de Deborah Levy i Rachel Cusk, dues grans escriptores britàniques, se centren més aviat en les misèries matrimonials i, en el cas de la segona, també en les maternals, desposseïdes de tot sentimentalisme. I als Estats Units no s’han d’oblidar grandíssimes dames com Vivian Gornik i Joan Didion.

Molts noms

A Espanya i a Llatinoamèrica són moltes les seguidores del camí traçat per Ernaux. Ho ha fet Rosa Montero amb ‘La ridícula idea de no volver a verte’ o en la recent ‘El peligro de estar cuerda’. Ho ha fet, molt especialment, la peruana Gabriela Wiener, que ha convertit la seva vida íntima en objecte dels seus molt incendiaris i interessants llibres, com ‘Sexografías’ (acabat de reeditar) gràcies als quals, com Ernaux, podria dir: «Escric per venjar la meva raça». Ho han fet també Aixa de la Cruz amb la celebrada ‘Cambiar de idea’, que explica el seu despertar davant una «violència estructural» en la qual tantes dones s’han mogut sense qüestionar-la, i també Almudena Sánchez, que relata el seu quadro depressiu a ‘Fármaco’.

Hi ha més exemples. Anna Pacheco (31 anys) va publicar el 2019 ‘Listas, guapas, limpias’, una novel·la per a la qual no acceptava el terme autoficció, tot i que sí que reconeix un aire dels temps generacional que ha revaloritzat autores veteranes com Vivian Gornik, Joan Didion i Annie Ernaux. «Són autores que han sofisticat i estetitzat amb mestria la creació a partir d’un ‘jo’. És un ‘jo’ construït intencionalment, amb multitud de decisions ètiques i estètiques. Són elles però no són elles. I, de fet, no poden ser només elles, perquè llavors no seria interessant». Escriure en primera personal podria semblar més senzill però per a l’escriptora barcelonina no ho gens: «De vegades acabes un llibre d’Annie Ernaux i penses: ‘¡¿Com pot ser?! ¡Això ho podria haver escrit jo quan tenia el cor trencat! ¡Els pensaments sembla que surten sols!’. I crec que això és un èxit, en certa manera». El perill, sosté, també hi és present: «És molt fàcil fracassar escrivint sobre la pròpia vida».

La recerca de la veritat

Si hi ha una narradora que ha utilitzat en totes les seves obres les armes de l’autoficció és la xilena Nona Fernández (51 anys), que acaba de publicar ‘Space Invaders’, un nou tast dels seus records personals. Fernández no va llegir Ernaux fins que el 2019 li van donar el premi Formentor; poc després es declarava fan incondicional de l’autora: «Em van interessar les seves reflexions sobre el feminisme, el treball amb la memòria, sobre els problemes per escriure amb el material del record i la seva recerca incessant per una forma de fer-ho. Recordo que citava Marx, des d’una cita que Perec havia utilitzat a ‘Les coses’. «La recerca dels mitjans, de la forma, és en si mateixa part de la recerca de la veritat. Parlava també sobre l’estatus de la realitat en l’escriptura, la seva qualitat de pedra filosofal per al treball, però condicionada sempre a la forma de narració.» Per la xilena, el treball de l’autoficció de la Nobel francès és «una excusa per parlar d’experiències humanes, col·lectives, en les quals totes ens podem veure reflectides». 

Una altra autora que ha recorregut el camí de l’escriptura autobiogràfica sense gairebé màscares és Marta Sanz (55 anys).  ‘Clavícula’, per exemple, és una reflexió íntima sobre el cos i el dolor. L’escriptora creu que, tot i que aquest tipus d’escriptura ha sigut practicada tant per homes com per dones, possiblement sigui en el segon cas en el qual adopta un caràcter més alliberador: «Resulta especialment emancipadora per a les dones la veu de les quals havia quedat silenciada. I aquest problema, cultural i polític, ètic i estètic, fa que l’àmbit de la intimitat, de certa intimitat molt relacionada amb el cos, adquireixi un primeríssim pla en la literatura. L’escriptura del ‘jo’ de les dones i l’escriptura del cos es donen la mà ampliant el cànon, provocant friccions molt saludables dins d’ell i qüestionant les formes del llenguatge».

Notícies relacionades

Marta Sanz: de l'amor i els seus inferns

Totes som Annie Ernaux

Tampoc creu Sanz que les escriptores amb consciència de gènere s’hagin de relegar al territori del jo íntim: «També podem escriure novel·les èpiques i, des de la nostra mirada de dones, jugar amb les màscares de la ficció i els aprenentatges imaginatius».

Per sort, el terreny a recórrer no té fronteres. El repte complert, però, és haver aconseguit el reconeixement, un Nobel, per exemple, en aquesta escriptura íntima que fa dècades es rebutjava. Venjança complerta.