Descobert un fals Charles Dickens, per Laura Fernández

La carta és famosa i havia sigut publicada, de manera que, com assegura l’expert que ha descobert que l’original que s’havia de subhastar aquesta setmana era fals, el falsificador o la falsificadora devia conèixer-la bé.

I se la va jugar no amb una carta, sinó amb dues. L’altra era també una carta coneguda, a la mateixa parella, que Dickens va escriure el 13 de novembre de 1858. L’escriptor llavors acabava de separar-se de la seva dona. Tot i que continuaven vivint junts. Ella es cuidava dels seus deu fills. Ell continuava de gira per tot el món. Dickens va ser al seu moment una mena de ‘pop star’. Omplia auditoris on únicament parlava d’ell mateix, del seu procés creatiu, llegia fragments de les seves novel·les, contes. Quan arribava a casa es tancava a escriure i obviava que el món seguia girant al seu voltant. No parlava d’això en cap d’aquelles cartes als Winter, tot i que ho fa en d’altres. ¿I quantes d’aquestes altres deuen ser originals?

El primer que va fer sospitar a Leon Litvack, expert en manuscrits i cartes de Dickens, eren els pocs diners que demanava el presumpte propietari. Només 800 lliures. Que volguessin subhastar-les a Irlanda també era una mica sospitós. ¿De debò que un parell de cartes de Charles Dickens a la seva primera nòvia no havien pogut arribar a Londres i es vendrien en una casa de subhastes de Castlecomer? En tot cas, Litvack va acudir ràpidament al lloc i, després de fer-hi un cop d’ull, va assegurar que aquella no era la lletra de Dickens. El fet que les cartes siguin idèntiques a les originals –fins i tot els possibles guixots– fa pensar l’expert que el falsificador ha tingut accés a elles.

La intervenció de Litvack va fer que la subhasta es cancel·lés, però ¿quantes es deuen haver celebrat? L’any 1992, l’escriptora Lee Israel passava per un mal moment. Havia sigut una gran periodista —canònica és la seva entrevista a ‘Esquire’ a Katharine Hepburn– i havia escrit biografies de tota mena fins que va topar amb Estée Lauder i va decidir que era invencible. Ella, no Estée Lauder. I es va equivocar, és clar. El seu editor li va demanar que escrigués els secrets de la magnat dels cosmètics. Ella va arribar a inventar-se’n alguns. Després d’això, ningú la va voler enlloc. Va començar a beure, es va arruïnar. Marielle Heller no parla d’aquesta època a ‘¿Podrás perdonarme algún día?’, la pel·lícula –amb guió de la portentosa Nicole Holofcener– que anava sobre tota la resta.

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

I tota la resta tenia a veure amb el que ha passat aquesta setmana a Castlecomer. Als anys 90, Israel –interpretada a la pel·lícula per una irreconeixible Melissa McCarthy anguniosa i tristament desesperada– es va dedicar a fingir que trobava, com si res, un munt d’originals de cartes d’escriptors i d’actors famosos. Anava a llibreters de confiança –la classe de llibreters que protagonitzen el documental ‘Libreros de Nueva York’, és a dir, llibreters que no únicament viuen dels llibres, sinó de tot allò que els envolta, del col·leccionisme relacionat amb aquests llibres– i els venia els suposats originals per preus que a ells els semblaven raonables i després ells miraven de vendre’ls a col·leccionistes. Va arribar a falsificar-ne més de 400.

Quan van començar a dubtar d’ella, buscant un cop d’efecte, va substituir les originals per la còpia falsa en biblioteques i arxius. És a dir, va arribar a posseir originals que després venia de veritat. Va ser llavors quan van començar a investigar-la. En concret, per una carta d’Ernest Hemingway real que havia substituït per una de les còpies en un arxiu oficial. Els col·leccionistes privats mai han importat gens ni mica. Al cap i a la fi, la possessió o no d’un original és una qüestió de fe si no es pretén tocar un consagrat com Dickens o Hemingway. Passa llavors que apareix un professor Litvack i ningú acaba emmarcant, o classificant, un paper envellit transcrit per un contemporani. Però els anomenats ‘brokers’ d’autògrafs continuen sans i estalvis. n