Crítica de cine
‘Avatar: el sentido del agua’: un al·lucinant espectacle visual sense res a explicar
James Cameron ofereix, 13 anys després d’‘Avatar’, un aparador del 3D més immersiu i realista que un pot imaginar, però els seus 192 minuts de durada ofereixen escassa substància temàtica o narrativa
No va importar que, relativament poc després que perdre col·lectivament el cap per ‘Avatar’ (2009) la resta del món semblés deixar ben clar que no hi havia cap necessitat de revisitar el planeta Pandora; el director James Cameron va decidir que era necessari elevar la pel·lícula a la categoria d’Univers Cinematogràfic, i esperar fins que existís la tecnologia necessària per fer justícia a la idea que d’ell tenia al cap. Ara, ‘El sentido del agua’ demostra que Cameron ha treballat sense parar en aquest desenvolupament tècnic; és un aparador del 3D més immersiu i la imatgeria digital més realista que un pugui imaginar –sí, els Na’vi també tenen tosca; ha treballat tant, de fet que en 13 anys no ha tingut temps de donar-li als 192 minuts de metratge de la pel·lícula cap altra utilitat.
El cert és que es fa difícil parlar de la seva peripècia argumental o els seus personatges, perquè amb prou feines existeixen. Els herois de la primera entrega no tenen profunditat, durant bona part del relat la seva única funció és exercir de pares de qui, se suposa, seran els herois en entregues futures; les motivacions dels dolents són ridícules, i hi ha al voltant d’una desena de personatges que es passegen per un segon acte interminable sense tenir res veritablement interessant a oferir. Les imatges i sons que els envolten, això sí, resulten captivadors –òbviament, en unes sales de cine més que en d’altres–, però l’evident desconnexió entre la brillantor formal i la tosquedat narrativa fa que per moments un tingui la sensació d’estar contemplant escenes d’un videojoc més que una ficció cinematogràfica.
Durant el seu prolongat clímax, que deliberadament recorda al que Cameron va rodar per a ‘Titanic’ malgrat que aquí no hi ha aristòcrates novaiorquesos sinó extraterrestres blaus, la pel·lícula ofereix una lliçó tant de sentit de l’espectacle visual com de ritme coreogràfic, i aquesta ostentació no fa sinó remarcar fins a quin punt, a mesura que es deixava fascinar més i per la tecnologia de la narració, Cameron ha anat perdent cada vegada més l’interès a tenir una cosa substanciosa que narrar o amb què estimular intel·lectualment l’espectador. Sí, ‘El sentido del agua’ tonteja amb un missatge anticolonialista, però és massa simplista com per tenir-lo en compte; i, sí, com la seva predecessora és un al·legat ecologista però, en última instància, res tan aparatós i desmesurat com ‘Avatar’ pot resultar convincent sobre la necessitat de deixar la menor empremta possible.
