Carpanta, el famolenc que va plantar cara a Franco

No poden passar més coses a ‘13 en la mesa’, la vertiginosa primera historieta protagonitzada per l’indigent, publicada a ‘Pulgarcito’ el 1947. La baronessa s’adona que són 13 les persones assegudes a la taula i per evitar la mala sort ordena al majordom que hi faci alguna cosa. Carpanta, encara innominat, truca a la porta per demanar sobres de menjar i el majordom veu la llum: vesteix el rodamon amb frac i barret de copa, el fa passar per un marquès búlgar i l’asseu al banquet. A partir d’allà el captaire es desmelena: se serveix la font sencera de canelons, veu a morro una ampolla de vi, li tira la canya a una comensal, es descalça i posa els peus sobre la taula mentre es fuma un puro, deixa fora de combat el baró quan aquest el crida a l’ordre, obliga a ballar amb ell la baronessa i es balanceja sobre el llum d’aranya amb el crit de «¡Soc Tarzan!» abans de saltar pel balcó. Un frenesí subversiu que potser Felipe Borrayo i Miguel Gallardo tinguessin al cap 30 anys després al fer ‘Revuelta en el frenopático’, la presentació en societat de l’heroi del còmic ‘underground’ Makoki i un altre prodigi d’acció salvatge.

Empresonat

És fàcil interpretar ‘13 en la mesa’ com un episodi de lluita de classes desorganitzada, per molt que Marx menyspreés el lumpenproletariat al qual pertany Carpanta, o almenys com un calbot a l’ordre establert. La biografia d’Escobar apunta en la direcció que la historieta no és una barrabassada sense més ni més i té fons polític. Nascut a Barcelona el 1908, Escobar va deixar clara la seva adhesió a la República durant la Guerra Civil en revistes com ‘L’Esquella de la Torratxa’ i ‘La Campana de Gràcia’. La militància antifeixista li va costar ser condemnat a presó al final de la contesa. Al dibuixant Méndez Álvarez li va anar pitjor: va ser executat. Escobar va complir gairebé dos anys a la presó Model de Barcelona i va ser purgat del cos de funcionaris de Correus.

Aviat l’energumen de ‘13 en la mesa’ va ser batejat com a Carpanta («gana violenta», segons el diccionari) i vestit amb levita, alçacoll, corbata de llacet i canotier, la seva indumentària característica.

Pantans

‘¡Oh los embalses!’ historieta de Carpanta del 1949. A un potentat se li ha assecat el pantà i acudeix a Carpanta a la recerca d’ajuda, per consell del seu fill, que llegeix ‘Pulgarcito’ i sap que el captaire sempre té remei per a tot, tot i que comunament se li torni el seu enginy en contra en el ‘gag’ final. Carpanta, en efecte, té solució: recluta de campament en campament molts altres com ell, es posen tots els esparracats sobre el mur de l’embassament amb un tub a la boca, els passen pels nassos un pollastre rostit, se’ls fa la boca aigües i omplen l’embassament. El pollastre que li donen a Carpanta com a recompensa és de cartró pedra, desengany, com sempre, però això és allò de menys. Sembla indubtable la intenció crítica d’una escena tan grotesca, en la qual s’ajunten misèria i pantans, una negació i una bandera franquistes.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’àlbum ‘Carpanta. 75 aniversario’ no aprofundeix en lectures polítiques del personatge, fora d’això un pícar entranyable i anacrònic a partir de cert moment. A tot estirar escriu Paco Roca en el pròleg, titulat ‘Humillación y desacato’: «Carpanta se convirtió en el símbolo de esa España invisibilizada por la dictadura, que no aparecía en el 'Nodo' ni en la prensa, y apenas en el cine y las novelas».

Brinda el volum com llaminadures dibuixos inèdits d’Escobar i reproduccions de pàgines originals de Carpanta, cedits pels hereus de l’artista. Però l’important són les planxes corrents d’un personatge que va ser dinamita en el si de la complexa editorial Bruguera. Casa d’altres sabotejadors del règim a l’empara de l’humor infantil com Doña Urraca, de Jorge (nom artístic de Miguel Bernet), personificació de la negror reconcentrada del franquisme.