Miss Raisa: «Treure’m el vel no m’ha fet lliure, sinó les meves idees»

Imane Raissali Salah (Marroc, 1996) viu un moment d’eclosió personal. No només perquè fa poc més de tres anys va decidir trencar el matrimoni que va contreure, «pressionada», i que la condemnava a una vida de «dona tradicional». Tampoc pel fet que aquest estiu decidís treure’s definitivament el vel que va portar durant 13 anys per ser musulmana. Imane, que ha adoptat el nom artístic de Miss Raisa per a aquesta nova etapa de la seva vida, ha «perdut la por» a tenir la seva pròpia veu. I ara ja no pot contenir-la.

Ho plasma en les seves cançons –com Una niña, l’èxit en el qual explica la introspecció i els prejudicis als quals es va enfrontar de petita–, però també en els seus llibres, com l’últim, Porque me da la gana (Planeta, 2022), en el que explica les seves experiències des que va arribar a Espanya.

«El vel no és el que determina la llibertat d’una persona, sinó el que té dins del cap, així que ningú es confongui. Soc una dona lliure per les meves idees, no per haver-me tret el vel», explica en una conversa telefònica des de Catalunya, el lloc al qual va arribar des del Marroc, la seva terra natal, quan amb prou feines tenia vuit anys.

P. En la seva cançó Una niña parla del seu dret a portar el vel sense que la discriminin per això, però ja no l’utilitza. ¿Què ha canviat en aquests últims anys?

R. Aquest tema parla fonamentalment de la meva pròpia timidesa, però també és una crida al respecte en general, no només al dret a portar el vel. Ningú m’ha dit dir mai, per exemple, que no utilitzés uns determinats pantalons perquè a Espanya no eren tradició. Cadascú vesteix el que vol i punt. Jo defenso que cada dona faci el que li doni la gana. Si es vol posar el vel, té el dret de fer-ho. I, si se’l vol treure, també, però que sigui ella qui ho decideixi.

P. No a tot arreu hi ha aquesta llibertat.

R. És cert. Hi ha un munt de dones amb vel que el porten amb orgull i dignitat perquè de veritat volen portar-lo, però també hi ha dones que són pressionades o obligades a posar-se’l. ¿Una realitat val més que l’altra? No. No podem dir que el vel és opressor ni que treure-te’l t’allibera, perquè la llibertat per mi rau en les idees, no en una peça.

P. ¿Ha sentit que a Occident obliguem a treure’s el vel?R. Totalment. Del que es parla aquí és que les dones musulmanes no són lliures. ¿Qui ets tu per dir a una dona com s’ha de vestir o per imposar-li el teu codi ètic? Tenim un bàndol radical que ens obliga a posar-nos-el i un bàndol occidental que va de feminista i que vol obligar-nos que ens el traguem. És millor que ens deixin un espai segur perquè siguem nosaltres les que decidim lliurement. És un tema molt delicat. No pots arrencar-lo de soca-rel a una persona si no és la seva decisió. Només brindar-li el teu suport i respectar-la.

P. Això que diu no agradarà a tothom.R. De vegades em sento una mica com un sac de boxa, la veritat. Tant musulmans com no musulmans m’ataquen per tenir una opinió diferent de la seva. Quan el portava perquè el portava, i quan no... El cert és que el vel només és un petit detall del meu alliberament.

P. ¿En quin sentit?R. Per alguns ara mateix soc el pitjor, perquè tots els meus valors me’ls donava el vel. No la meva personalitat, les meves virtuts ni els meus valors. Sense el vel soc una caca per ells, algú sense dignitat. Però és que ara que me l’he tret i hi ha qui em diu que per fi m’he alliberat. No, que ningú es confongui, perquè vull que quedi molt clar: soc una dona lliure per les meves idees, no per deixar de portar el vel.

P. ¿Com ha sigut aquest procés?R. M’he alliberat perquè m’he tret molta càrrega mental de sobre. Hi ha corrents feministes que creuen que les dones occidentals estan menys oprimides perquè, en comptes de portar un vel, poden ensenyar les mamelles, però no és així. La llibertat no es redueix a una manera de vestir, sinó a un canvi radical en la ment. Qualsevol altra cosa em sembla de ser extremadament absurda.

P. ¿I com va portar el fet que li traguessin la seva llibertat per triar marit, si és que l’arribava a estimar?R. Realment no em van obligar, però sí que és cert que vaig sentir una enorme pressió per part de la meva família i del meu entorn sociocultural quan vaig complir els 18 anys. En aquell moment jo volia ser l’últim dels problemes per a la meva mare i per als meus germans, així que vaig acceptar perquè sabia que si no era aquell seria un altre, però que jo no em casaria per amor.

P. No sembla una cosa senzilla d’acceptar.R. La dona forta, independent i transparent que soc ara va venir després, però en aquell moment no ho era. Estava carregada de pors i inseguretats. He estat callada durant molt temps: treballava 10 hores al dia, estudiava la carrera de Psicologia a distància, amb la qual continuo, i a l’arribar a casa s’esperava de mi que fos una dona tradicional i fes totes les tasques. Un dia tot allò es va acabar.

P. ¿Quan va saltar tot pels aires?R. Jo en aquell moment no era ni tan sols la meva prioritat. Per davant estaven la meva filla, la meva mare, els meus germans, el meu marit... Però, un dia, tota aquella enorme exigència que s’havia dipositat a sobre de mi, aquella violència psicològica que estava rebent, em va desgastar tant i em va fer sentir tan acorralada que vaig decidir que la nena tonta, obedient i manipulable s’havia acabat. Em vaig divorciar, vaig fer una llista amb les coses que sempre havia volgut fer i fins al dia d’avui.

P. ¿Com és la seva relació ara amb la religió?R. M’agrada que cadascú la visqui com li surti dels nassos sempre que respecti els altres. Per la meva banda, he decidit prendre al peu de la lletra el bàsic, que és intentar ser una bona persona. No veig races, gèneres ni religions, sinó persones, tot i que per alguns ara soc una pecadora que flipes. Una blasfema.

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

P. ¿Ha sentit la crítica de la comunitat musulmana?R. No tots els musulmans són iguals. No és el mateix un musulmà d’Indonèsia que un d’Egipte. Jo m’he criat en una societat molt masclista com és la del Marroc, però Espanya també ho era fa 50 anys. Cal donar-los temps perquè portin a terme el canvi que tant necessiten.

P. ¿El va sorprendre l’odi que es va veure a les xarxes socials durant el partit entre el Marroc i Espanya del Mundial de futbol?R. Va ser terrible. En comptes d’aprofitar l’oportunitat per celebrar tot el que ens uneix i per reconèixer el talent dels altres, es va crear una guerra que no existia. Una onada de confrontació plena de racisme, insults, odi... Hi ha molta merda a les xarxes socials, moltes coses que són inacceptables, però el cert i el trist és que són un reflex de la societat que tenim.