‘Avatar: el sentit de l’aigua’: ¿un espectacle enlluernador o simple tecnologia sense ànima?

És improbable que qui tingui tírria a l’univers d’‘Avatar’ (2009) canviï d’opinió després de veure ‘Avatar: el sentit de l’aigua’ (2022). Malgrat que la primera entrega és encara avui la més taquillera de la història, amb uns bojos 2.900 milions de dòlars recaptats arreu del món, hi ha molts ‘haters’ que senten aversió per les blavoses criatures del planeta Pandora, la seva sabonosa atmosfera ‘new age’ i la seva arrogant etiqueta de pel·lícula que havia de canviar la història del cine. Així que serà millor que no perdin el temps.

O… potser sí.

És veritat que ningú va demanar a James Cameron una nova entrega d’‘Avatar’, perquè feia la sensació que amb un viatge intergalàctic a Pandora ja n’hi havia prou. També és cert que el guió d’aquesta nova entrega és buit i té un relat d’aventures de poca fondària, un desenvolupament absurd i personatges traçats amb retolador gruixut. Tot i així, assumint la seva condició, ‘Avatar: el sentit de l’aigua’ és un espectacle colossal capaç de despertar el vell i gairebé perdut sentit de la sorpresa. Una experiència visual –i sensorial– senzillament al·lucinògena.

No hi ha a penes guió i gairebé tot és absurd. El seu missatge ecologista i anticolonial s’acosta al posat estètic i, a dir veritat, destil·la un alarmant aire de masculinitat patriarcal en el seu inflamat al·legat de la família tradicional. Però experimentar ‘Avatar: el sentit de l’aigua’ en sala de cine i flamant 3D és el que més s’assembla a entrar en un somni, o una vella barraca de fira, on les coses no tenen per què tenir sentit i transcendència. Tecnològicament i visualment, el film de Cameron és enlluernador, com vingut del segle XXII. Les amniòtiques imatges aquàtiques estimulen una relaxant ingravidesa abans de donar pas a un furiós últim acte en què el director se solta la cabellera i, embogit, se cita a si mateix en una marmita en la qual conflueix tot el seu (gran) cine d’acció previ, des d’‘Abyss’ fins a ‘Titanic’, des de ‘Terminator’ fins a ‘Aliens’.

Tot està ultraconcentrat en aquella última hora i, tot i que només sigui per això, no ho dubtin i vagin al cine: com la seva predecessora, ‘Avatar: el sentit de l’aigua’ no canviarà la història del cine (tot i que sí que salvarà la seva taquilla), perquè ningú amb dos dits de front, excepte Cameron, està disposat a bolcar-se en projectes de gran megalomania tecnològica. Però ha aconseguit una cosa que avui, en temps de raspós cinisme i descreença, sona bastant bé: deixar l’espectador amb la boca oberta, tot i que sigui per una estona, arrupit sota una capa d’esglai i meravella. Com d’un altre planeta. 

Més que una pel·lícula, aquesta segona entrega d’‘Avatar’ pot considerar-se un esdeveniment en tota regla. I, com a tal, amb projeccions en 1.983 pantalles en tot Espanya en la seva primera setmana d’estrena, incloses les sales Imax i les que tenen 3D, està subordinat a la tecnologia abans que a l’emoció. En el ja llunyà 1991, quan va estrenar ‘Terminator 2’ , James Cameron va demostrar amb escreix que es podia explicar una bona història de gènere fantàstic mitjançant una imaginativa tècnica d’efectes digitals molt elaborats però encara inicials. Tinc la sensació que, d’aquí a dues dècades, la segona pel·lícula amb Schwarzenegger encarnant l’androide de vella generació continuarà sent tan sorprenent visualment com ho va ser al seu moment, mentre que ‘Avatar’ i ‘Avatar: el sentit de l’aigua’, més les altres tres parts que Cameron planeja i promet realitzar fins al 2028, hauran envellit molt pitjor.

No només és qüestió d’encertar amb l’efecte precís, de sorprendre’ns amb plans impossibles i de portar a l’extrem les possibilitats de les tres dimensions –la conquesta més gran del director–, sinó de crear històries més o menys convincents i insuflar-los aquesta emoció que el responsable d’‘Aliens’ diu que sap transmetre.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquest últim avatar és fred com el gel, allargat fins a l’extenuació –no és llarga perquè duri 192 minuts, sinó perquè no té tantes coses per explicar en un metratge tan aclaparador–, insuls en els conflictes generacionals que planteja amb la nombrosa prole de Jake Sully i Neytiri, exagerada en les disputes adolescents atapeïdes de testosterona i una mica lletgistes plans generals de roques penjants inspirats en les portades de Roger Dean per als discos de Yes. Fins i tot la picada d’ullet final a la tragèdia del ‘Titanic’ –¿autohomenatge o impotència creativa? – resulta forçada. El to ecologista de la pel·lícula també és molt simple, recobert d’aquesta pàtina ‘mainstream’ tan habitual en les últimes cintes del director, malgrat que les parts amb l’enorme cetaci proscrit tenen el seu què.

Cameron s’ha cregut el messies del cine de gran aparell i és indubtable que les sales aguanten millor després de la pandèmia gràcies a productes d’aquestes característiques. Però tanta megalomania cansa. Té poc a explicar, tot i que, això sí, fa servir el 3D com ningú. De fet, si es dediqués a continuar investigant en el camp del CGI i deixés de dirigir, perdríem un director regular que gasta milionades innecessàries i guanyaríem un tècnic exemplar.