Música
«Toques bé per ser una tia»: ni piropos ni consells, les bateries diuen prou
Se’ls ha retret que la seva postura no era femenina, que no tenien prou força, que la seva pegada no era correcta... Tot i així, elles mai han fet un pas enrere per reivindicar el seu espai rere els platerets
Tocar la bateria era cosa d’homes. Era, sí. En passat. Perquè avui, malgrat les traves, un contingent de dones desafia un estament que semblava infrangible. No és una tasca fàcil. De fet, hi ha qui continua pensant que aquest instrument és territori exclusivament masculí: se’ls ha retret que la seva postura no era femenina, que no tenien prou força, que la seva pegada no era correcta... I, si bé tot això deixa marca, elles mai han fet un pas enrere per reivindicar el seu espai. «Han comentat el nostre físic. Ens han dit que semblem unes brutes per suar a l’escenari. Ens han preguntat si érem les nòvies del cantant. Fins i tot ens han pagat menys. Són coses per les quals mai passarà un noi», assegura Amber Grimbergen.
Ella és la bateria de Hinds, una de les bandes d’indie rock amb més empenta de l’última dècada. Han editat tres àlbums que les han catapultat a Tailàndia i Austràlia. Han omplert cites tan icòniques com el South By Southwest i el Best Kept Secret. Han conquistat el late night dels Estats Units de la mà de Stephen Colbert. I, malgrat l’èxit, encara les continuen qüestionant.
«El principi va ser el més dur. No em prenien seriosament. De vegades m’han tractat amb cert paternalisme, dient-me que tocava bé per ser una dona. Així mateix, s’han acostat per corregir-me o fer-me recomanacions que no necessitava. Pas a pas, aquesta situació ha anat millorant. Ara bé, he de ser sincera: a Espanya és on he notat més el rebuig», confessa l’Amber, que va heretar dels seus pares el talent i la passió per la música. De petita, sempre va somiar muntar el seu projecte. I el que llavors era un joc, ara és la seva professió. Tot i que les frustracions i els complexos hagin intentat arraconar-la en més d’una ocasió.
«He crescut amb la idea que havia de ser sexi. Al no assemblar-me a Christina Aguilera o Shakira, vaig passar una llarga adolescència sentint-me insatisfeta amb el meu cos», afirma. Per això, des que va formar Hinds, s’ha proposat desterrar qualsevol tabú que li impedeixi ser qui realment és. Només així, ella i les seves col·legues han aconseguit apaivagar el masclisme que continua present en aquesta indústria. Una que, durant decennis, ha silenciat els pocs referents que s’han posat rere els tambors.
Viola Smith va ser una de les primeres a fer-ho. En la dècada dels 30, el més normal era que les dones pugessin a l’escenari com a cantants. Per això la seva gosadia per portar la contrària ha inspirat tantes altres bateries: Georgia Hubley (Yo La Tengo), Régine Chassagne (Arcade Fire), Kim Schifino (Matt and Kim), Sandy West (The Runaways), Caroline Corr (The Corrs), Torry Castellano (The Donnas) i Pat Schemel (Hole) han demostrat que la seva música no només té un component artístic, sinó també activista. Per exemple, fa 33 anys que Kiran Ghandi (Thievery Corporation) lluita per vincular l’empoderament i la sexualitat en la música.
Per la seva banda, Karen Carpenter (The Carpenters) sempre ha sigut un esperit en combustió. I, com a tal, ha generat nous debats gràcies a temes de gran èxit com Close To You. Fins i tot algunes han deixat fora de combat el públic amb les seves confessions: Meg White (The White Stripes) es va presentar com a germana del vocalista quan, en realitat, era la seva exparella. Es van divorciar després de gravar el seu debut, però la informació no va transcendir fins a un lustre després: volien que el focus recaigués únicament en les seves composicions.
A l’empenta de Rachel Blumberg (The Decemberists), Frankie Rose (Dum Dum Girls), Debbi Peterson (The Bangles), Lori Barbero (Babes In Toyland), Claudia Gonson (The Magnetic Fields), Stella Mozgawa (Warpoint) i Kate Schellenbach (Beastie Boys), s’ha de sumar la inspiració que, fins a l’actualitat, ha infós Maureen Ann Moe Tucker: fitxada per The Velvet Underground en els 60, va donar el toc final a una banda profètica que va transformar el concepte del rock. El seu estil minimalista va establir les bases que després va consolidar Mimi Parker.
La bateria de Low va morir el novembre passat deixant un llegat únic a les noves generacions. Ella va demostrar que no feia falta ser una diva ni una estrella per triomfar. Autodidacta, va hipnotitzar la massa amb el seu emblemàtic moviment de canell i la seva crepitant veu. Mai va necessitar fer classes per convertir-se en el símbol d’una època: n’hi va haver prou d’ancorar l’estèrnum en cada un dels temes que la van mitificar i que, 28 hiverns després del seu I Could Live In Hope, continuen confirmant-la com una de les grans exponents.
«Mai acabes de formar-te. Quan creus que ja ho saps tot, descobreixes un altre món nou i tornes a començar. Ara, estic treballant el doble pedal», diu Paula Rego, d’Agoraphobia. En el seu cas, va començar a tocar de manera casual quan un professor de l’institut la va animar a investigar diversos instruments. L’enamorament va ser gairebé instantani. «No se’m donava malament i això va ser el que em va enganxar. Recordo que, quan veia algú tocar-la, em semblava el més difícil del món», revela.
Qui ho diria, veient-la empunyar les baquetes amb tanta facilitat. Fa nou anys que crea i perfecciona la seva tècnica. El que s’ha traduït en dos interessants elapés: Incoming Noise i Unaligned. Així com en el premi Martín Codax el 2017. La seva força està en l’efervescència i la destresa amb què es presenten. «Em mola trobar exercicis nous i treure cançons dels meus discos preferits», diu la Paula, que va aprendre el més bàsic de la mà d’un especialista en jazz. Tanmateix, gran part del seu coneixement procedeix de la seva pròpia inquietud. I de les taules, és clar.
Una relació salvatge amb la música
Aquesta és la tendència habitual: la majoria s’han llançat a l’escenari amb les eines que la intuïció els ha donat. Això els porta a tenir una relació salvatge amb l’instrument, cosa que els anima a experimentar. I, per descomptat, a compartir. Doncs, en aquest gremi, l’intercanvi de coneixements i experiències resulta fonamental. «Quan vaig començar, m’agradaven alguns grups de pop que feien música amb elements senzills. No obstant, en la cultura popular no abunden les dones bateria. N’hi ha, però no són gaire conegudes», remarca Laura Torre.
Ella porta la percussió de Melenas, una banda que va néixer al petit bar Nébula de Pamplona i que, després d’arrasar en el Primavera Sound i el BBK, s’ha tornat en imprescindible en l’escena garatge pop. Han visitat els Estats Units, França, el Regne Unit... I han rebut el Music Moves Europe Talent Award 2021. Les seves vibrants melodies i bromoses lletres les han portat a un Olimp on les mirades que reben no són només d’admiració, sinó també de complicitat: avui són el mirall en què moltes es veuran reflectides.
Hi trobem noms de la talla de María Costa (Elvis Negro), Violeta Mosquera (Bala), María Lázaro (Trashi), Kat Almagro (Natalia Lacunza), Julia Martín (Rufus Firefly), Silvia Rábade (Escuchando Elefantes) i Saray Sáez (Ainoa Buitrago). Són algunes de les bateries que, a Espanya, estan trencant el sostre de vidre. I, per tant, conquistant espais. «Jo no tenia pensat tocar-la. Vivia a París quan l’Amaia (de Kokoshca) em va preguntar si m’agradaria fer-ho. Volia muntar un grup amb les seves amigues. Jo li vaig dir que no en sabia, però em va insistir. Confiava en mi. I això em va donar un xut d’energia», rememora la Laura sobre l’origen de Panty Pantera, la seva primera formació.
Aquesta va ser la seva escola i el germen de la seva meteòrica carrera amb els platerets. Aquí va començar a investigar sobre l’escena en què també es mouen Elena González (Su señora), Estela Robles (Tan bonicas), Ana Jesús Cañabate (Cosas que hacen bum), Concha Chaus (La Modakinkomoda), Alba Granados (Moonshaker), Virginia Fernández (Last Fair Deal) i Carmen Merino (Las Tiburonas). El resultat va ser més que esperançador.
La síndrome de la impostora
«La primera vegada que vaig veure una dona tocar la bateria va ser amb 16 anys. Era en un poblet d’Irlanda i, una nit, vaig decidir entrar en una jam session. De sobte, la vaig veure allà. Segura de si mateixa. No podia deixar de mirar-la», diu Juls Acosta. Per a la integrant de Ginebras, aquest record va ser un punt d’inflexió en la seva vida. Des d’aquella vetllada han passat 12 primaveres i, en conseqüència, el panorama ha evolucionat tant com l’artista: «Cada vegada som més noies a l’escenari. És veritat que encara som poques, però almenys ja ningú haurà d’esperar 16 anys més per veure’ns». Des que van llançar La típica canción, el quartet no ha parat de multiplicar les seves xifres: en qüestió de tres anys, s’han consolidat com una de les apostes més interessants del mercat patri. Sobretot, entre el públic jove.
En aquest sentit, les xarxes socials estan jugant un paper determinant al permetre a les més joves identificar nous rols i models: «Abans, aquest món era de tios. Ara, almenys, ens donen l’espai que mereixem. En aquest sentit, hem de donar les gràcies a la primera persona que va permetre que una dona pugés a un escenari perquè estic segura que aquesta els va haver de tenir ben plantats i que va ser un home qui per desgràcia va haver de permetre-ho».
Notícies relacionadesAquest coratge és una constant en qui lluita contra l’heteropatriarcat. Si bé Montse Sánchez ho sap bé, es mostra més cauta. «No em considero una valenta. Sempre he fet el que m’ha donat la gana. Hi vaig posar bastant morro. Volia aprendre», manté la líder de Fario. De marcada personalitat, el duo ha revolucionat l’underground amb un so a mig camí entre la psicodèlia i el folklore. Tu aguijón i Tres peces són una bona mostra d’això, tot i que on de veritat es percep aquesta declaració d’intencions en el seu directe.
«Des que som nenes, els llibres de text ens han mostrat nombroses infermeres i mestres, però gairebé cap científica o bateria. Igual que el que no s’anomena no existeix, el que no es veu tampoc pot ser imitat», afegeix. El que ha fet que, malgrat arribar a la meta, hagi patit la síndrome de la impostora: «He arribat a pensar que mai seria capaç de tocar tan bé com els nois. Mai m’ho he acabat de creure». Una cosa que, el dia de demà, ja no serà un hàndicap per a les noves fornades. En part, gràcies a elles.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
