Resum de l’any cultural
Les 10 millors pel·lícules espanyoles d’un 2022 per a la història
Els experts d’EL PERIÓDICO trien les produccions més destacades fetes aquí i estrenades durant l’any que està a punt d’acabar.
Deu pel·lícules, cinc de les quals dirigides per homes i cinc per dones, tots cineastes menors de 50 anys. Tot i que sens dubte diu alguna cosa sobre els gustos personals dels que l’han confeccionat, aquesta llista sobretot diu moltes coses bones sobre com ha progressat el nostre cine i sobre com promet continuar fent-ho gràcies a nous creadors amb visions renovadores.
Mentre contempla una rebel de 14 anys convertida abruptament en mare, i mentrestant ens enfronta a situacions de maltractament, violència, abandonament, i errors transmesos entre generacions, juga amb convicció les cartes del verisme i la pedagogia.
Retorçada constatació de tot el que la vellesa té de fragilitat i de vampirisme, i de tabú per a una societat obsessionada amb la imatge, i de confirmació de com de bé el seu director controla els mecanismes del cine de terror d’interiors.
Vehiculada per les impecables interpretacions de Laia Costa i Susi Sánchez, aborda la maternitat sense idealismes ni tremendismes, i ofereix valuoses reflexions sobre assumptes com la importància de les que ens cuiden i la fal·làcia de la conciliació.
Tot i que al llarg del seu metratge transita del drama psicològic al més pur cine de terror, és molt més que una pel·lícula de gènere: un estudi tan furiós com compassiu sobre tot el mal que el ‘bullying’ pot causar en una adolescent vulnerable.
Per capturar la intimitat d’una jove que s’enfronta a una societat arcaica i als dilemes de l’adultesa. Transita amb miraculosa fluïdesa entre la realitat i el folklore i entre el naturalista i el místic, entre el local i l’universal.
A cavall de l’implacable ‘thriller’ rural i la reflexió sobre com el gènere condiciona la nostra manera de negociar els conflictes, reitera el talent del director per manejar el ritme narratiu i sostenir una atmosfera de tensió creixent.
Retrata dues maneres oposades de processar una tragèdia evitant tant el sentimentalisme com l'escopofília, i ofereix una absorbent meditació sobre els estralls individuals i col·lectius causats pel terrorisme i el racisme a Occident.
És el relat d’una història d’amor entre dos éssers terriblement sols, però sobretot el retrat fosquíssim d’un monstre tràgic i la brutal evidència dels perills de l’aïllament. L’obra més austera, lúcida i pertorbadora del seu director. La millor.
Porta a la ment ficcions com ‘Vellut blau’ i ‘Tropical malady’ i fins i tot podria ser definida com una relectura surrealista d’‘Apocalypse now’. Però és diferent de totes les altres coses, singularment desconcertant, seductora, hipnòtica i aclaparadora.
Notícies relacionades
La seva presència dalt d’aquesta llista és gairebé obligada. Gràcies a ella, Carla Simón no només s’ha convertit en la primera dona espanyola que s’alça amb el triomf en un dels tres principals festivals de cine del món; també s’ha confirmat com a referent essencial del cine present i futur fet en aquest país. I n’hi ha per a això i per a molt més. Mentre observa una extensa família d’agricultors obligats a renunciar al terreny que han treballat durant dècades, ‘Alcarràs’ funciona com a dolorós rèquiem per la desaparició d’un gènere de vida i una relació amb el món natural, però també com a retrat increïblement precís de la volubilitat dels vincles familiars i com a prova que la ficció adequada pot transmetre més autenticitat que qualsevol documental. I, mentrestant, exemplifica una forma de nostàlgia basada menys en el sentimentalisme que en la resiliència, no tant en el perdut al final del viatge com en tot el que es va obtenir en el camí.
La llista de millors pel·lícules espanyoles de l’any ha sigut elaborada amb les votacions de Quim Casas, Desirée de Fez, Juan Manuel Freire, Julián García, Beatriz Martínez, Nando Salvà i Rafael Tapounet
