Resum de l’any cultural
Els 10 millors discos internacionals deL 2021
Els experts d’EL PERIÓDICO trien els àlbums d’artistes forans que van fer més suportable un altre any d’incerteses
El 2021 ha acabat sent una mica més semblant al 2020 del que hauríem volgut, però almenys van començar a sortir tots aquests grans discos que molts artistes tenien guardats des de fa mesos. Mentre les sales i els festivals recuperen la seva activitat amb pas caut, continuem vivint la música, sobretot, de portes endins o de manera egoista als nostres auriculars. Aquests deu discos ens van fer sentir menys sols i més en pau amb el món l’altre any d’incerteses.
‘Heaux tales’, de Jazmine Sullivan
Una de les millors cantants de l’R&B modern torna, cinc anys després, amb un disc carregat de desamor i desig tèrbol i sense final feliç. La seva veu fa fascinants piruetes sobre un gran so retroactual. Dura com a miniàlbum, però durarà per sempre.
‘Spare ribs’, de Sleaford Mods
Lluny d’esgotar-se, la simple fórmula de Sleaford Mods (bases esquelètiques i hipnòtiques més els discursos del més encertat predicador de carrer) continua donant bons resultats. Més que bons: aquí arriba potser al seu més alt nivell d’excel·lència.
‘Cooler returns’, de Kiwi Jr.
L’esperit dels noranta és viu a Toronto, si ens guiem pels sabors clàssicament indie rock del segon disc de Kiwi Jr. Però aquests nois semblen també experts en el punk de The Clash i el geni pop de The Kinks. Petit gran catàleg de hits.
‘Sometimes I might be introvert’, de Little Simz
Si ‘GREY area’ (2019) ja era un disc complet, la seva continuació ho és el doble: reflexions sobre l’íntim i el polític llançats des d’una plataforma vibrant de hip-hop, neosoul i afrobeat. L’enèsima confirmació d’una rapera que mereix la glòria.
‘Happier than ever’, de Billie Eilish
¿Hi ha una cosa més perillosa i gairebé sempre avorrida que els discos sobre la fama? En una nova mostra de la seva precoç mestria, Eilish ha aconseguit gravar-ne un d’enormement entretingut, sorprenent i intel·ligent. Tenim ambiciosa artista pop per a estona.
‘An overview on phenomenal nature’, de Cassandra Jenkins
La compositora i cantant novaiorquesa va reaccionar el suïcidi del seu amic i col·laborador David Berman (àlies Silver Jews) amb aquesta meditació sobre la vida i la mortalitat en forma d’evanescent però sempre dinàmic ambient-folk-jazz. Breu meravella.
‘Promises’, de Floating Points, Pharoah Sanders & The London Symphony Orchestra
Aquesta col·laboració entre el productor electrònic Sam Shepherd, el saxofonista jazz Pharoah Sanders i l’orquestra simfònica de Londres es va gravar, sobretot, abans de la pandèmia, però sembla una resposta embolcallant i terapèutica al dolor global.
‘Call me if you get lost’, de Tyler, The Creator
El disc més purament hip-hop de Tyler Gregory Okonma en bastant temps és una exhibició de ‘flow’ poderós, però també un recordatori que avui dia, en el rap, ser vulnerable no està mal vist. És, alhora, el cop de puny i la ferida.
‘Ignorance’, de The Weather Station
Tamara Lindeman ha sorprès tothom amb aquest elegant encreuament d’art-pop, folk i jazz entorn de la urgència climàtica. Cançons com ‘Tried to tell you’ (molt Tom Betty) i ‘Atlantic’ són clàssics instantanis. Bé, totes deu ho són.
‘HEY WHAT’, de Low
O com ser coherent amb un estil propi (la mateixa lentitud, el mateix misticisme) i, alhora, trencar amb totes les expectatives. Les veus d’Alan Sparhawk i Mimi Parker sonen més pures que mai sobre un caos controlat de distorsió aclaparadora.
La llista de millors discos internacionals de l’any ha sigut elaborada amb les votacions de Jordi Bianciotto, Quim Casas, Ignasi Fortuny, Juan Manuel Freire, Julián García i Rafael Tapounet
