Serrat, un terratrèmol emocional en el seu concert de comiat al Palau Sant Jordi

La d’aquest divendres era l’última de les tres sessions a Barcelona de la gira ‘El vici de cantar 1965-2022’ o, en altres paraules, l’últim concert de Serrat, una frase que es fa rara d’escriure. Comiat «per voluntat pròpia», va certificar, practicada «amb alegria», evitant la solemnitat. «Serà el meu darrer concert, però m’ho vull passar de collons», va dir en el seu hàbil català del carrer Poeta Cabanyes, Poble-sec.

 

Presències institucionals

 

Va defensar la conveniència de fer el salt a la temptació de la nostàlgia i ens va demanar que féssim el favor d’evitar eixugar-nos les llàgrimes amb la màniga del veí. A la llotja, les més altes figures institucionals, atenent la crida de la història: el president Pedro Sánchez, el ministre Miquel Iceta, la consellera Natàlia Garriga i l’alcaldessa Ada Colau (el president Pere Aragonès va acudir al recital de dijous).

Segur que alguna galta s’humitejaria al so de ‘Cançó de bressol’ o ‘Me’n vaig a peu’, aquestes tonades profundes que van establir al seu dia llaços profunds. Però hi va haver molta vivacitat aquella nit al Sant Jordi, aplaudiments a ‘Me’n vaig a peu’, i ovacions gens planificades entre les estrofes de ‘No hago otra cosa que pensar en ti’ o ‘Algo personal’. Un tema que no va sonar la primera nit (sí la segona) va ser ‘Pueblo blanco’, amb les seves vistes a l’ara coneguda com a Espanya buidada. «Escapad, gente tierna / que esta tierra está enferma».

 

Oda a Barcelona

 

Cal parlar del Serrat intèrpret, de la precisa i sentida manera de dir les lletres, assaborint cada inflexió en les ‘Nanas de la cebolla’, de Miguel Hernández, poema que va musicar l’«amic i company» Alberto Cortez. I bombardejant totes les defenses anímiques del públic amb el retrat sentimental d’‘El meu carrer’ i ‘La tieta’, i alçant el to amb poder en un pletòric ‘Barcelona i jo’.

El catàleg de Serrat és oceànic i, fins i tot en una selecció d’una vintena de títols, van faltar tantes altres peces de llegenda: ‘Lucía’, ‘Penélope’, ‘La saeta’ ... ¿I aquell deliciós ‘Conillet de vellut’, amb ecos de Bocaccio i la Barcelona ‘distingida’ del 1969? Som limitats. I es tractava d’ampliar l’enquadrament respecte al repertori més remot: es va atrevir amb una composició més moderna, ‘Es caprichoso el azar’, duet amb la violinista Úrsula Amargós (filla de Joan Albert Amargós).

 

Lluita contra el temps

 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El compte enrere era inflexible, i el pes del comiat es va anar fent més palpable, dramàtic fins i tot, a mesura que transcorrien les estrofes de ‘Mediterráneo’ i ‘Cantares’. «Però és inevitable que tot allò que comença ha d’acabar». Inclement consum de mocadors en un ‘Paraules d’amor’ cantat a tot pulmó per tot el Sant Jordi, i el pas triomfal de ‘Fiesta’.

I lluitant contra el temps, i segellant la nit, i tota una vida a l’escenari, una tornada última a l’essència baptismal del trobador: Serrat, donant gràcies a la vida, recordant tres amics desapareguts (Salvador Escamilla, Quico Sabaté i Joan Ollé) i entonant ‘La guitarra’, tornada on un dia va començar tot.