El final de l’era dels cantautors

Aquests dies s’ha dit tot, o gairebé tot, de Serrat, i no insistirem ara en la glossa de l’artista, però sí que hi ha un detall simbòlic que ens ha passat per alt. I és que el recital de divendres no va ser només l’últim del trobador del Poble-sec, sinó, tot ho apunta, l’últim que la generació de la Nova Cançó oficiava en aquest gran escenari.

En l’ambient es percebien vestigis de l’arrelat ritu ciutadà, de quan el cantautor era una figura central en el nostre imaginari. Un apunt personal: quan, el 1997, em va ser (feliçment) assignat en aquest diari el seguiment dels cantautors, de seguida vaig advertir que no era considerada una escena menor i que, per al director, Antonio Franco, eren tan importants les visites de Bruce Springsteen com els recitals de Raimon.

La cançó d’autor havia passat als 80 la seva travessia del desert (més per a uns que per a d’altres), i als 90 les figures més sòlides es van veure consagrades com titans cívics i culturals, prestos a donar la rèplica poètica al relativisme de la postmodernitat. El primer Sant Jordi de la Nova Cançó va ser el de Raimon el dia de Sant Jordi de 1993 (els 30 anys d’‘Al vent’), seguit uns mesos després per sengles escenificacions d’‘Un pont de mar blava’, de Lluís Llach (que va tornar a la sala el 2002, amb Josep Carreras, i en l’inesperat ‘revival’ de fa un any). L’única dona del gremi situada a aquest nivell, Maria del Mar Bonet, va tenir allà la seva nit de vint-i-un botó el 1997. Un dels seus convidats en escena va ser Serrat, que ja havia omplert el local feia un any, dues vegades, per homenatjar precisament la Nova Cançó amb ‘Banda sonora d’un temps, d’un país’, a la qual va tornar el 2003, pel 25è aniversari d’EL PERIÓDICO.

Notícies relacionades

El plaer d’una història mínima

Emilio Sakraya, la nova il·lusió de Rosalía

Així que el Sant Jordi es va convertir en el gran temple per a aquests cantautors que confluïen amb el nervi central del país i que ara van baixant de les taules. Avui, de la Nova Cançó, només Bonet i Pi de la Serra continuen allà, infatigables. ¿I el relleu? És clar que hi ha trobadors valuosos de nova planta, és el món el que ha canviat i la cançó d’autor no pot jugar el rol de 1969, ni tan sols el de 1993 o 2003.

La sensibilitat lírica, l’observació crítica sociopolítica... Tot això s’expressa avui d’infinites maneres més enllà de l’estètica secular de la veu i la guitarra. Ho ha dit Serrat aquests dies: res de nostàlgia. Ni pensar que la millor època de la història de la música va ser, quina casualitat, quan tu eres jove (entranyable versió a la carta del «qualsevol temps passat va ser millor»).