Pitu Manubens, l’actor català que triomfa a Madrid com a malvat d’‘El rey león’

Des del juliol del 2019 es fica a la pell de l’Scar, el dolent d’‘El rey león’. Un any i mig, en realitat, perquè la pandèmia va fer que el musical s’hagués de suspendre un altre any i mig, ja que aquests espectacles de gran format no podien obrir al 50%. I des del primer minut ha defensat el seu personatge: «No és un malvat. Està frustrat i té ràbia perquè és més intel·ligent que el seu germà Mufasa. Quan neix el Simba, sap que ha perdut el dret al tron. Òbviament, no tot val, perquè utilitza martingales fosques. Però el públic arriba a empatitzar amb ell», explica Pitu Manubens (Terrassa, 1988), un actor català que va treballar amb Dagoll Dagom, quan el musical començava a decaure a la capital catalana. «A Barcelona el teatre musical no funciona», diu amb pena.

És per això que des de fa quatre anys treballa a Madrid, allunyat de la seva família i del mar», on el musical viu una època d’esplendor. De fet, ‘El rey león’ no para d’omplir. I no hi ha la més mínima possibilitat de portar-lo a Barcelona. «No només es necessita un teatre molt gran, sinó moure una infraestructura enorme i adaptar un teatre a les necessitats del xou. Perquè això és una franquícia i has de fer-ho com ells demanen. A més, és un espectacle car, per la qual cosa t’has d’assegurar que anirà bé, si no, no és viable», explica. 

A Madrid, l’espectacle dels lleons ja ha transcendit tots els límits. «Ja gairebé és un fenomen turístic mundial. Es venen paquets d’entrades amb hotel i ve gent de tot arreu. Fins i tot, no-hispanoparlant», assenyala. El seu personatge també té els seus fans. «Hi ha una seguidora que té una pàgina de l’Scar i ha vingut un parell de vegades aquí perquè vol veure tots els espectacles del món», explica.

Una gran competència

Manubens estava en el musical de ‘Billy Elliot’ quan van obrir un càsting per al planter. Aquell any no va sortir, però quan hi va haver una vacant (i molts més candidats), el paper va ser seu. Per això s’havia format en dansa, cant i interpretació. Per ser un artista complet: «És que ara hi ha moltíssima competència, perquè els nens venen més preparats». Bregat en cors i repartiment, l’Scar li ha suposat el salt a un paper protagonista. I, tot i que té tres ‘covers’ (substituts, per si passa res), fa vuit funcions a la setmana i només en descansa una al mes. «La resta, si no fem vacances o estem malalts, la fem nosaltres. És un treball molt exigent, sí», reconeix.

Sap que aquesta és una cursa de fons. «La teva fama o el teu nom no te’ls guanyes per ser l’Scar, sinó per fer-ho durant tant temps. I no és només fer-ho bé, també és estar implicat en la feina, no donar problemes, ser professional», assenyala. Fer de dolent, una cosa que als actors els encanta, aquí no comporta que una senyora li pegui amb el bolso pel carrer, com passa en les telenovel·les, ja que les màscares i el maquillatge el fan irreconeixible. Una altra tasca feixuga, la del maquillatge: «Per posar-me’l triguen entre 30 i 45 minuts. I el vestuari, entre 15 i 20», explica. En total, són 15 quilos, amb què s’ha de moure. No li fa falta el gimnàs. «Amb el que faig, em mantinc en forma», comenta.

Una tradició perduda

Tots aquests esforços valen la pena al veure com triomfa el musical. No pot dir el mateix de Barcelona. «El primer que vaig fer allà va ser ‘Scaramouche’, amb Dagoll Dagom. Però ja fa temps que a Barcelona el teatre musical va malament, no funciona. Funcionen potser millor les coses de petit format que estan poques dates, que portar un ‘Cantando bajo la lluvia’ o un ‘La jaula de las locas’. A veure, aquests títols són molt atractius, perquè qui hi ha darrere, a part de molt bon director –m’encanta–, és una persona tan mediàtica com Àngel Llàcer. Però portar una cosa extra... ‘Billy Elliot’ no va acabar la temporada a Barcelona i, en canvi, a Madrid hi va estar com quatre anys. I per mi era el millor que he vist», es lamenta. 

«Sense anar més lluny, els seus pares no van al teatre. «Només a veure’m a mi», puntualitza. «En canvi, a Barcelona hi havia una tradició. Quan hi havia el Molino, el Paral·lel... I hi va haver una època molt bona: la de Dagoll Dagom, la de La Cubana... I funcionava el que portaves de fora: ‘Sister Act’, ‘Mamma Mia’, ‘Los miserables’,’La bella y la bestia’... Tot i que no tan bé com a Madrid. Però és que ara és un risc», assegura. «Però ¿com fas perquè una població vagi al teatre?», es pregunta. De moment, ell sap que per ara s’ha de quedar a Madrid, agradi o no, la capital del musical.

Doblatge i poca tele

I no para. Estudia doblatge, durant la pandèmia va muntar amb altres artistes una miniproductora per fer vídeos sobre musicals sense ànim de lucre, ha treballat en el concurs d’Antena 3 ‘Veo cómo cantas’... «No m’agraden els concursos de televisió, però vaig acceptar perquè no seria un concursant, sinó un dels objectes del concurs», aclareix. «Va anar molt bé i la productora, que és la de ‘La voz’, em va trucar, però la tele no m’interessa», diu. Allà feia de bussejador, perquè és una de les seves passions, tot i que el professional era el seu germà i d’aquí li van entrar les ganes.

¡El buzo nos enamora! ❤Pitu Manubens nos ha dejado a todos con la boca abierta con esta canción tan emblemática de la película 'Ghost' 😮 https://t.co/u6tQ8Ynyb6 #VeoCómoCantas

— Veo cómo cantas (@VeoComoCantas) 30 de septiembre de 2021

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

Va arribar a la interpretació després de provar amb el bàsquet i, com que era dolent, va acompanyar la seva mare a aeròbic. D’aquí es va passar al jazz i el seu mestre «de dansa i de vida», li va proposar fer teatre amateur. Una altra persona li va parlar de l’Institut del Teatre, d’aquí va passar a l’Orquestra Selvatana... i després a Dagoll Dagom. La resta de la història ja la coneixen. «Sempre m’he buscat les garrofes», resumeix.

El que té clar és que el fascina l’escenari:. «Veure com reacciona el públic de forma diferent tot i que ho facis igual». I tot i que li agradaria provar amb una sèrie, li tira més l’escenari, que no creu que sigui més sacrificat. «En les sèries comencen a les set del matí i et passes el dia gravant. Nosaltres venim a les set de la tarda per maquillar-nos». Tot i que també té les seves coses. «Pots tenir un mal dia, però l’Scar ha de ser on ha de ser», admet. I el seu intèrpret, donant el millor que té.