Obituari
Mor Thom Bell, el Burt Bacharach del soul
El compositor i productor va ser un dels tres ideòlegs del triomfal so de Filadèlfia de la dècada de 1970
Periodista
Especialista en pop antic, tebeos, llibres, rareses i joventut
Ubicada/t a Barcelona
ver +
David Bowie, l’artista que va travessar de cap a peus els anys 70 i fins i tot va entrar als 80 com infal·lible Beau Brumell del gust pop, no va gravar bona part de ‘Young Americans’ (1975) als estudis Sigma de Filadèlfia perquè sí. Els estudis Sigma, fundats el 1968 per Joseph Tarsia, eren, des de feia uns anys, el quarter general del soul de Filadèlfia, també conegut com el so de Filadèlfia, i el soul de Filadèlfia o so de Filadèlfia dominava de manera napoleònica des de feia uns anys la música popular moderna. Només allà podia registrar Bowie el disc amb el qual canviaria breument en campió del «soul de plàstic», en les seves pròpies paraules, després de la seva victoriosa campanya glam i abans de convertir-se en herald de les màquines musicals. Diu la llegenda que Tony Visconti, llavors el productor de Bowie, i els seus ajudants es van quedar davant la taula de barreges de Sigma com davant un text assiri. Era una taula de barreges customitzada i Visconti i companyia no van tenir més remei que contractar el tècnic de la casa.
Thom Bell, un dels tres artífexs del so de Filadèlfia, va morir el 22 de desembre als 79 anys.
L’any clau
Bell va néixer a Kingston, Jamaica, i va emigrar amb els seus pares a Filadèlfia ben aviat. Va rebre formació en música clàssica des de petit (la família era sòlida classe mitjana) i va coincidir amb Kenny Gamble (recordin aquest nom) al grup vocal The Romeos. Es va foguejar com a arranjador de Chubby Checker, la dinamo de la febre pels balls que es va apoderar dels Estats Units als inicis dels 60.
El 1968 van passar dues coses determinants. D’una banda, Bell va produir i va escriure gairebé sencer ‘La la means I love you’, el primer dels tres elapés que va confeccionar per a The Delfonics, en els quals els arranjaments orquestrals i les veus del trio es fonen en una melassa irresistible. D’altra banda, l’esmentat Gamble i Leon Huff (el tercer ideòleg del so de Filadèlfia) van produir i van escriure gairebé sencer ‘The Ice Man cometh’, de Jerry Butler, ric en orquestracions. Allà hi havia també Bell com a compositor i arranjador. Havia nascut la intoxicant part simfònica de l’imminent soul de Filadèlfia. Només faltava afegir-li una base rítmica criminal.
El primeríssim hip-hop
D’això es van ocupar Gamble i Huff amb la creació el 1971 del segell discogràfic Philadelphia International Records (PIR). Amb aquest segell, Bell va col·laborar amb cançons i arranjaments per a O’Jays, Billy Paul i MFSB, acrònim de Mothers, Fathers, Sisters, Brothers de portes enfora i de Motherfuckers Sons of a Bitch de portes endins. En qualsevol cas, la matadora banda de la casa, establerta als estudis Sigma. PIR va prefigurar la música disco i peces de MFSB com ‘Love is the message’ eren favorites a les ‘block parties’ novaiorqueses on es va forjar el hip-hop.
Al marge de PIR, Bell, en comandita amb la lletrista Linda Creed, va edificar dues carreres monumentals: la de The Stylistics i la de The Spinners, dues bandes que va convertir en superestrelles a mitjans dels 70. Bell i Creed sabien com fondre el personal. A les produccions de Bell, l’antítesi de la mínima cruesa que fins aleshores s’havia exigit al soul i que fins i tot Motown havia respectat, sonaven oboès, trompes, celestes i clavicèmbals.
Notícies relacionadesEl seu ídol era Burt Bacharach, un altre as de la música popular amb formació clàssica, i el 1975 va produir la gran intèrpret del compositor, Dionne Warwick, en el disc ‘Track of the cat’.
Bell va ingressar al Songwriters Hall of Fame el 2006 i al Musicians Hall of Fame and Museum el 2016.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
