Montjuïc, una joia per explotar «molt millor que Central Park»

Sempre que es parla de Montjuïc i del seu potencial se’l compara amb Central Park, el pulmó verd adorat pels novaiorquesos que allotja el Met i està envoltat de temples de l’art com el Guggenheim o el MoMA i el Lincoln Center.

A la mal anomenada ‘muntanya barcelonina’ (per ser-ho hauria de superar els 300 metres d’alçària i només arriba als 178), en realitat, s’acumulen bastants més equipaments culturals que al cor vegetal de Manhattan: a Montjuïc conviuen el Mercat de les Flors, el Teatre Grec, el Museu Olímpic i de l’Esport, el Poble Espanyol, el Museu d’Arqueologia, l’Etnològic, el CaixaFòrum, el castell, el MNAC, la Fundació Miró, el Teatre Lliure i la Fundació Mies van de Rohe. 

Els directors d’aquests quatre últims coincideixen que Montjuïc necessita un pla per explotar tot el seu potencial i que el necessita ja. En l’horitzó, el centenari de l’Exposició Universal de 1929, el 2029. «Montjuïc té molta més cultura per metre quadrat que Central Park, és molt millor», assegura el director de la Fundació Miró, Marko Daniel. 

Carències enquistades

El repte de Montjuïc és la seva complexitat: el parc és un entramat caleidoscòpic en el qual convergeixen cultura, tecnologia, ciència, esport i natura, i els seus problemes tampoc són fàcils de solucionar. Meitat ciutat, meitat zona enjardinada, fa dècades que el parc arrossega fallades en matèria d’accessibilitat, mobilitat, il·luminació, seguretat i neteja. «Quan tu tens un problema al carrer de Borrell amb Provença, hi vas i l’arregles. A Montjuïc les dimensions i l’escala són diferents», raona el director del MNAC, Pepe Serra.

«Però si Barcelona ha decidit invertir tant en un parc», tant a escala pública com privada (hi ha el CaixaFòrum i les noves galeries d’art del carrer de Mèxic), el que seria lògic seria que les carències enquistades des de fa anys se solucionessin. «Cal prendre una decisió per recol·locar el parc de cara al 2029. La gent es continua perdent», denuncia el director del Lliure, Juan Carlos Martel. 

En el que tots coincideixen és que «per als que venen de fora, Montjuïc és una carta de presentació immillorable per a una ciutat que des del punt de vista del turista té problemes perquè l’experiència de la seva visita s’ha degradat».

Després d’una dècada convulsa marcada per la crisi, el procés, la pandèmia i la conflictivitat política (pel Departament de Cultura han passat sis consellers en set anys), tots coincideixen que, malgrat les dues pròximes convocatòries electorals, el moment actual és propici per arribar a un gran pacte que reimpulsi Montjuïc.

Daniel ho té clar: «És important treballar junts de cara al 2029. Pot ser que aleshores ni els polítics que governen ara ni nosaltres siguem aquí. Però les institucions que representem i la ciutadania de Barcelona, sí». 

Situació de «deixadesa»

Només fa falta veure la familiaritat amb què es tracten Serra, Daniel, Martel i Ramos per adonar-se que les institucions culturals de Montjuïc estan avui alineades. Una cosa que avui sembla òbvia, però que no sempre havia sigut així.

«Tot va començar un Sant Jordi de fa anys en què vam participar en una parada de llibres conjunta», recorda Anna Ramos, directora de la Fundació Mies van der Rohe. «Ens vam adonar que no treballàvem junts i que podíem compartir molt, començant pel públic. És probable que un amant de l’arquitectura també ho sigui de l’art o del teatre i viceversa», explica. Fruit d’aquesta «aliança» va néixer Viu Montjuïc, que el 2023 celebrarà la tercera edició.  

Martel va aterrar com a director del Lliure el 2019 i una de les primeres coses que va fer va ser constatar que els seus «problemes» eren els mateixos que els dels seus veïns. «En el nostre cas, la nostra matèria primera és la cultura.

És el que podem aportar per visibilitzar que Montjuïc és un gran pol cultural. També per denunciar una situació que moltes vegades és de deixadesa», critica. Són molts els barcelonins que continuen googlejant des del mòbil com arribar als diferents equipaments de Montjuïc, una zona que sobretot a l’hivern, al fer-se fosc, no transmet seguretat. I tampoc és de fàcil accés: internar-se al parc amb un cotxet de nadó és una missió d’alt risc, igual que per als més grans o les persones amb mobilitat reduïda. 

El Prado, exemple a seguir

El que Serra té clar és que l’aniversari del 2029 és «una oportunitat que no es pot malgastar». En urbanisme, la idea de descentralitzar Barcelona fa dècades que és a l’agenda des que Oriol Bohigas va cridar l’atenció sobre la congestió del Gòtic i la Barceloneta i va proposar la idea de crear «noves centralitats». «¿Per què funciona tan bé Berlín? Perquè no té aquesta densitat de les ciutats amb un sol centre. A Barcelona l’experiència també podria ser molt més agradable», opina el director del MNAC, «però el que no pot ser és que surtis del metro a la plaça d’Espanya i vegis la font sense aigua, els llums apagats i ni un sol cartell indicant-te on és Montjuïc i el que pots trobar allà. Fins fa poc, a la plaça d’Espanya hi havia un quiosc de Turisme de Barcelona decorat amb fotos de la Pedrera», lamenta. 

«Hi hauria d’haver un tòtem, com el que hi ha a El Prado, o enmig de la Castellana, de cinc metres, explicant on és la Miró. No hauríem de tenir tant complex sobre el que es pot fer o no a l’espai urbà, i menys a Barcelona, una ciutat on hi ha gust i les coses es dissenyen molt bé. També estaria bé anar caminant per Montjuïc i trobar-te amb una pantalla que t’indiqués on és la Miró i que t’expliqui què passarà allà d’aquí mitja hora», afegeix Serra. 

Reenamorament postpandèmic

«La pandèmia va il·luminar totes les nostres carències. Ens va fer adonar-nos-en que sols no podem fer res i que tot el que no suma resta», explica Martel. A la fi del confinament, molts ciutadans es van llançar en massa a redescobrir un espai on natura, cultura i esport s’alineen de forma esplèndida. El reenamorament del barceloní amb Montjuïc continua i s’ha deixat notar en les xifres de visitants locals, una de les assignatures pendents d’una muntanya, fins fa poc territori ‘guiri’. A la Fundació Miró el visitant local ha crescut un 25%. Al MNAC ha passat una cosa similar, explica Serra, una cosa que no és precisament fàcil. «Jo vaig ser director del Museu Picasso durant sis anys i en aquell període vam aconseguir passar d’un 5% de visitants locals a un 15%. Al MNAC ja teníem un 50% de locals abans de la pandèmia. Ara que podem començar a comparar les xifres del 2019 amb les del 2022, podem dir que tot i que no hem recuperat el públic del tot (el MNAC ha rebut aquest any unes 200.000 visites menys que el 2019), el visitant local ha crescut fins a convertir-se en el 60%. Tenim més visitant local que estranger en nombres absoluts», detalla. 

Notícies relacionades

Multimèdia | La reconquesta de Montjuïc: els reptes d’una muntanya emblemàtica

Parlem de Montjuïc

Al Lliure, el 85% del públic és local i, per al seu director, un dels grans canvis és l’augment espectacular, del 300%, de la demanda de material educatiu. Martel advoca per unificar les diferents estratègies digitals dels equipaments per aconseguir un «efecte multiplicador» d’abast global: «Estaria bé visibilitzar de forma conjunta tot el que passa al parc. Pensa en el Sónar, que complirà 30 anys aquest 2023, una cita líder que totes les ciutats del món voldrien. Unificar tots aquests relats és una cosa que digitalment et pots permetre i que serviria perquè des de tot el món es fixessin en el que passa a Montjuïc». 

¿Més MNAC o un nou museu?

L’ampliació del MNAC també mira al 2029 com la data en la qual el museu guanyarà metres per exposar part del seu arxiu dedicat als 60 i els 70. A Serra no li agrada anomenar ‘ampliació’ la incorporació del Pavelló Victòria Eugènia. «És una redefinició. Són espais de 1929 que estan protegits, amb sostres i parets que no es poden tocar, en unes places una mica degradades i amb un ús intermitent. S’haurà de veure si això que ens dona més metres quadrats no és, en realitat, un nou museu. I si ho és, caldrà anar cap enrere per veure com era el seu origen i de quina manera ens condiciona», avança.