Nou autores de còmic es reivindiquen al CCCB

«Soc una mica com Taylor Swift, monetitzo les meves desgràcies», riu Roberta Vázquez, il·lustradora i dibuixant ‘freelance’ establerta a Barcelona. «Quan em passa una cosa dolenta, la dibuixo i intento riure-me’n, denuncio una cosa que em sembla malament des d’un punt de vista humorístic. Així rebaixo de manera terapèutica una cosa que em pot molestar o fer mal», explica. La seva instal·lació a ‘Constel·lació gràfica’ va suposar «trencar amb les vinyetes i comunicar amb el còmic de manera diferent»: proposa un joc interactiu del tipus ‘Tria la teva pròpia aventura’ de la mà dels personatges de ‘¡Socorro!’ (Apa-Apa), el seu debut fora de l’autoedició en què s’ha prodigat, on llança el seu humor corrosiu contra la precarietat econòmica o l’exposició permanent a les xarxes, font d’ansietat i depressió entre els joves. Gairebé no utilitza l’ordinador, afirma aquesta autora d’estil clàssic i hereu de l’‘underground’, amb molts elements de ‘fan art’.  

«Jo feia il·lustració i el còmic va ser una catarsi que em va transformar la vida personal i la professional», admet l’autora de ‘Hoops’ (Sapristi; premis Autora Revelació del 40è Còmic Barcelona i Ull Crític 2021), un relat ambientat en «una dimensió paral·lela», en un futur sense homes, protagonitzat per tres joves amigues de l’extraradi. Hi parla de ‘bullying’, «empoderament femení, persones amb discapacitat i binarisme de gènere», apunta Genie Espinosa, però també de l’entorn social en què va créixer i de què va veure al carrer. «M’interessa una realitat que sovint s’omet per parlar de coses més boniques. Deformo la realitat per fer-la més integradora, per això el cos del personatge és molt gran. Agrupo el que és ‘outsider’, tracto de forma bonica les coses que no entren en el cànon de bellesa estètica», afegeix. Com a ‘Hoops’, a la seva instal·lació hi ha un «forat de cuc que comunica dues realitats. Per aquí entra un personatge i reapareix transformat en un ninot inflable gegant», explica. «Els meus còmics parlen de transició, de canvi, de vegades de catarsi, de sortir diferent a com has entrat».

«A més d’explicar una història amb un final una mica estrany, m’agrada jugar amb la incomoditat, crear atmosferes i paisatges. Que quan un llegeixi el còmic noti l’olor, l’ambient... Amb el dibuix m’agrada experimentar i transmetre sensacions i crear narratives diferents, que no siguin lineals», explica María Medem, autora de ‘Cénit’, una obra poètica i onírica que parla de l’oblit i el somnambulisme, evocant els paisatges naturals i els sons de la seva Andalusia natal, com el flamenc. Publicada per Apa-Apa va guanyar els premis Revelació del Còmic Barcelona i Emergent de l’ACDCómic 2019. A la instal·lació que porta al CCCB, que parteix del còmic que publicarà aquest gener, ‘Por culpa de una flor’ (coedició d’Apa-Apa i Blackie Books), treu una vinyeta del còmic creant una escena «sensorial, amb música d’Ylia, una llum que va canviant fins a fer-se de nit, on es nota la temperatura de l’aire i fa olor de romaní, transportant a un lloc que respira tranquil·litat».

«Vinculo l’àmbit personal amb la política: acostumo a triar situacions personals i quotidianes que per alguna raó són significatives per mi, però les intento vincular amb el context i donar-los una capa política que apel·la al que passa a la societat», explica sobre la seva obra Marta Cartu, foguejada en fanzins com ‘Triatlón’. És autora del molt experimental ‘Hola, Siri’ (Marmotilla), on converteix la lectura en una ‘performance’, convidant a entrar en un laberint de vinyetes que apel·len a la idea de xarxa i són finestres als dispositius a què ens connectem. «Parlo de com la tecnologia i les xarxes afecten les maneres de narrar i com poden unir però també individualitzar i alienar», explica també en al·lusió al capitalisme. La instal·lació segueix aquesta línia. «Em vaig preguntar com podria funcionar una pàgina de còmic portada a l’espai físic. Per això, la meva obra funciona com un volum, no sobre pla, i per llegir-la el visitant ha de passejar-hi com si fos un bosc de vinyetes».

«Faig històries ambientades en mons molt fantàstics però que sempre tenen una connexió amb la realitat, amb què estem vivint o què m’està passant. Prefereixo que qui ho consumeixi tregui les seves pròpies conclusions sobre la meva obra. Treballo des de la pulsió, tracto la identitat, el capitalisme, el feminisme...», explica la veterana Ana Galvañ, il·lustradora que es prodiga a ‘The New Yorker’ o ‘The Guardian’. Autora de ‘Premi enter per continuar’ i ‘Tard en McBurger’s’, historia futurista d’amistat femenina on una cadena de menjar ràpid premia els clients amb viatges en el temps, tots dos (publicats per Apa-Apa) són relats de codis distòpics i ancorats en la ciència-ficció, on l’aparentment plàcida quotidianitat contrasta amb un món mutant i deshumanitzat. El 2013, Galvañ va fundar la plataforma Tik Tok Comics (avui Tris Tras), punt de trobada virtual de joves creadors d’avantguarda que fugien dels cànons (res a veure amb l’actual xarxa social). Les seves formes geomètriques i simetries deuen molt al disseny gràfic de la propaganda revolucionària russa i la seva instal·lació, que sorgeix d’un còmic fantàstic de vuit pàgines, habitat per dues humanes i un petit ésser, porta a una sensació «immersiva, gràcies a una atmosfera tridimensional creada amb la il·luminació».  

Amb un estil minimalista que experimenta amb les formes geomètriques bàsiques i repetitives i els colors plans, i «amb silencis que contenen considerables càrregues de profunditat», opina la comissària, a ‘El buen padre’ (premi Emergent ACDCómic), Nadia Hafid mostrava el desarrelament d’una família abandonada pel pare i tractava temes com la immigració i el desarrelament. «Era una història personal, amb una mica d’autoficció i autobiografia», assenyala l’autora. Ara, a ‘Chacales’ (totes dues a Sapristi), flamant premi Ull Crític, aborda la falta d’expectatives de futur de la seva generació a través de «tres personatges que pateixen un trastorn explosiu intermitent, que els impedeix controlar la ira». «Connectar-los em permetia parlar de desigualtat, soledat, depressió, identitat de gènere i de la frustració que tens quan la societat et posa etiquetes i et marca el que ets», afegeix. La seva instal·lació està vinculada al seu dia a dia com a dibuixant. «Volia transmetre la idea de soledat, recurrent als meus còmics, però des d’un punt de vista positiu, el del moment íntim i lluminós quan la soledat ajuda a la reflexió i la creació», explica. Jugo amb la idea de moviment a través de les llums en una escena on una dibuixant passa d’assimilar uns continguts a plasmar-los a la seva obra».

«Proposo un joc màgic, un viatge a una altra dimensió, amb una porta que es pot obrir, llegir o travessar –diu Miriampersand (Míriam Muñoz), davant la seva instal·lació. És un món de llindars que signifiquen coses diferents per a cada un. Al creuar la porta veiem la història explicada de diferent manera, és un ritu de passada. Busco el sentiment que et produeix creuar el llindar i passar per exemple d’un lloc sagrat a un altre que no ho és, espais que per a cadascú signifiquen una cosa diferent». Perquè a la dissenyadora gràfica, il·lustradora i autora de la distopia sobre la internet fosca que és ‘Internet Sublime’ (Sapristi), li interessa jugar amb «els viatges interiors i exteriors, aixecar el vel del que és real i el que no». Després del seu debut de clau autobiogràfic, ‘Animal Party’ (Edicions de Ponent), ha creat un imaginari que transita per l’esoterisme, la màgia i la psicodèlia i que juga amb la mitologia. 

«M’interessa retratar el que passa al meu voltant i documentar el que em passa, el que sento, situacions especials», explica la dibuixant i il·lustradora catalana. Ho demostra a la seva desbordant producció en l’autoedició i el món del fanzín, i a ‘Gran bola de helado’ (Apa-Apa), un conjunt de microhistòries que reflecteixen estats anímics i reflexions íntimes, traçades amb aquarel·les i un traç delicat. Conxita Herrero, que sol posar l’accent en la incomunicació, reivindica la poètica de la quotidianitat a la seva instal·lació, a través del valor afectiu d’una sèrie d’objectes que apareixen en una historieta encara inèdita, «extraient-los del còmic i fent que existeixin en la realitat». Des del 2016 també ha impulsat ‘Tronco’, un duet musical amb el seu germà Fermí, que s’ha anat consolidant dins l’escena indie amb el segell Elefant Records.

La mallorquina Bàrbara Alca, establerta a Barcelona, és autora de ‘Pizza Chica i Lloronas’ (Sapristi) i ‘Llámame Feminazi’ (Zenith) i ha participat en la col·lecció infantil ‘Pequeña y Grande’ (Alba). La seva instal·lació evoca, d’una banda, una embuatada cel·la d’aïllament psiquiàtric, d’un blau intens, recordant l’estat d’alienació que pot provocar la sobreexposició a les xarxes socials o la precarietat dels mil·lennistes. D’altra banda, les parets que també semblen un edredó recorden una habitació de nit, la intimitat en què se solen utilitzar aplicacions de cites com Tinder. I és des d’aquest espai des d’on desafia a trobar parella en el ‘seu’ Cringer, que remet a ‘cringe’, que descriu la vergonya aliena que es té en les experiències d’aquestes aplicacions de contactes; però compte, a través d’ella es pot fer ‘match’ amb els seus personatges: homes llop, vampires o animals antropomòrfics, a cavall de la monstruositat i la normalitat. Com apunta la comissària, Alca utilitza una ironia ‘trash’ i un grafisme naïf i de línia clara per transmetre un missatge sardònic i potent.