El misteri de la novel·la més llarga mai escrita, per Laura Fernández

Considerada la novel·la més llarga mai escrita –només superada per la novel·la riu de Madeleine de Scudéry i el seu germà Georges, ‘Artamène o el Gran Ciro’, que va arribar a 13.095 pàgines, tot i que amb trampa: era una història per entregues de l’època, i l’època era el segle XVII, de manera que es va acabar recopilant en deu volums–, ‘Miss MacIntosh, My Darling’ es va publicar originalment el 1965. Va ser llavors quan la va llegir Joy Williams i, diu, la va tornar instantàniament escriptora. La seva obsessió per les mainaderes –o la maternitat desplaçada, en el seu cas, al contrari que en el de Young: una la persegueix, l’altra l’encarna– prové del clàssic (mai del tot entès com a tal) de Young, al qual Anne Tylers s’encomanava quan es bloquejava mentre escrivia ‘El turista accidental’.

Auge del postmodernisme

«Era obrir qualsevol pàgina i sentir un desig irreprimible d’escriure», va dir Tyler al seu moment. Kurt Vonnegutno va dubtar a considerar Young un geni. La crítica va arribar a dir que no s’havia publicat res igual des de ‘Moby Dick’. Que allò era una obra clarament superior, com l’ ‘Ulisses’ de James Joyce i ‘Les onades’, de Virginia Woolf. Es va publicar, a més, en ple auge del postmodernisme als Estats Units. Amb William Gaddis i ‘Los reconocimientos’ al capdavant, seguit d’un petit grapat d’altres autors entre els quals mai hi va haver cap dona. ¿I per què no? ¿No hi hauria d’haver figurat Young, entre ells? De vegades em pregunto què hauria passat si ‘Miss MacIntosh, My Darling’ l’hagués escrit Gaddis.

De segur que no hauria sigut qui va ser. És a dir, no s’hauria publicat i hauria caigut després, malgrat les entusiastes crítiques, en l’oblit de l’obra no reeditada, com li va passar al desconegut clàssic de Rose Macaulay, ‘I tot això’ (Minuscula), en el qual es van basar alhora Aldous Huxley i George Orwell per donar forma a ‘Un món feliç’ i ‘1984’, que va estar als llimbs ni més ni menys que un segle, mentre els llibres dels seus contemporanis es reeditaven any rere any. L’any passat –el 2022 que acabem d’abandonar– havia de ser l’any de la seva reedició. La Dalkey Archive Press –editorial anomenada així en honor a la novel·la de Flann O’Brien i dedicada al rescat de clàssics oblidats– pensava publicar-la a l’estiu, però va retardar la seva sortida a aquest estiu.

Al juny del 2023

Notícies relacionades

Descobert un fals Charles Dickens, per Laura Fernández

Tot sobre Cormac McCarthy, per Laura Fernández

Així que, si tot va bé, la novel·la es tornarà a publicar aquest juny, 58 anys després del seu naixement. Potser la precedeix l’elogiosa ressenya que Anaïs Nin va escriure per a ‘Los Angeles Times’. Nin, bona amiga i veïna de Young, va ser aparentment la seva primera lectora. La ressenya es va incloure en el sisè volum dels seus diaris. En qualsevol cas, la seva reedició s’hauria de convertir en un esdeveniment. La classe d’esdeveniment que podria haver fet pensar en el futur que, des que els ha sigut possible, han existit escriptores prou ambicioses per escriure novel·les que podrien no haver acabat mai, tan frondosament delirants que difícilment tindran competència i, tot i així, van obrir camí a tot aquell que s’hi va creuar.

Però, ¿què passa a ‘Miss MacIntosh, My Darling’? Passa que Vera Cartwheel està buscant la seva mainadera. La seva mainadera és una tal Miss MacIntosh. Miss MacIntosh és originària de la inexistent What Cheer, Iowa. I ha desaparegut. Vera està viatjant amb autobús per tots Estats Units, buscant-la. Mentrestant, la seva mare, addicta a l’opi, està a casa, ficada al llit. Allà rep la visita de tota mena de personatges. Però cap d’ells existeix en realitat. Són tots al seu cap. És curiós. L’àvia que es va cuidar de Marguerite i de la seva germana quan eren petites estava convençuda que Marguerite era la reencarnació del petit Harry, el seu cosí preferit, que havia mort quan era un nen. I la novel·la podria considerar-se una novel·la de fantasmes. Dels fantasmes que ens habiten.