Quan la indústria també és una bella art

Això del barceloní Taller de Músics és de justícia meridiana, a més d’oportú, perquè no passa cada dia que d’unes aules surti una au fènix com Rosalía, nom que se suma a un historial que abraça figures com Miguel Poveda, Mayte Martín i Salvador Sobral. Més impactant resulta potser l’ascens definitiu de Gay Mercader a l’estatus de glòria institucional, que als anys 70 es va entossudir que els gamberros del rock’n’roll es guanyessin el respecte en una Espanya que saludava els concerts dels ‘peluts’ amb titulars com ‘La invasión de la cochambre’. I que, malgrat esforçar-se per convèncer Lou Reed, els Stones o Patti Smith que creuar el Pirineu era una bona idea, solia ser objecte de cordials improperis des de les revistes musicals, que el titllaven de pesseter (tot i que va arribar a arruïnar-se diverses vegades perseguint les seves fantasies).

Les aventures del senyor Mercader, encara en actiu amb artistes a qui l’uneixen vincles de confiança (The Cure, Sting, Iggy Pop, Bryan Ferry), ja són mitjanament conegudes. No ho són tant les de Jesús López, un home del Ferrol que va començar col·locant expositors de cassets als bars i que avui presideix l’àrea de Llatinoamèrica, Espanya i Portugal d’Universal Music.

Notícies relacionades

Jaume Sisa, medalla d’or de Barcelona per «unanimitat intergalàctica»

Un recital de màgia i emoció

Un linx que, després de comprovar que una companyia com Movieplay podia acollir els cantautors més rojos del seu temps (de Quilapayún a Labordeta) amb el suport financer de l’Opus Dei, va extreure com a conclusió que en la vida i en la música no hi havia missions impossibles. Entre les seves, la més determinant va ser entreveure, fa més de 20 anys, el potencial del mercat hispà. Va posar èmfasi en l’intercanvi d’anada i tornada, primer sota la marca de «rock espanyol», des de Mèxic, i projectant Juanes, Luis Fonsi i Alejandro Sanz des de Miami, ciutat consolidada com a epicentre del ‘business’ llatí.

Precisament, a Jesús López l’hem sentit queixant-se que a Espanya no hi ha prou consciència del pes industrial de la música. Qui sap si aquesta distinció indica s’han començat a escoltar les seves protestes.