Niño de Elche: «Reconèixer la mort del flamenc ens ajuda a entendre la seva vàlua»

Entenc que el flamenc ha mort i que una manera d’honrar-lo és erigir un mausoleu ‘in memoriam’. En els últims temps he llegit sobre mausoleus d’artistes i polítics, i els he visitat, i m’ha cridat l’atenció el que signifiquen estèticament parlant. Els d’Antonio Mairena, Pepe Marchena, Camarón… M’agrada molt el de Joselito El Gallo. Aquella cosa geomètrica, com quadrada. I la idea de dedicar una cosa magnífica, sumptuosa, a una figura important que ha mort. Tot i que aquí més aviat es tracta d’un mausoleu íntim, humil.

¿De què va morir el flamenc o qui el va matar?

El flamenc neix mort, o en coma, o amb l’amenaça que morirà. Caracol, Marchena i Mairena en van establir les pautes, però això avui dia ningú ho fa. Aquesta gent va morir i són els referents que he utilitzat. Però no tinc ànim reformista, i mai he entès que calgui reformular la paraula ‘flamenc’. Reconèixer la mort del flamenc ens ajuda a entendre la seva vàlua. Així funcionem.

¿El flamenc ha sigut víctima d’un cànon massa rígid?

Hi ha part d’això, i que els ‘cantaores’ han mort i la seva forma de fer també. Hi ha un exercici d’entendre aquesta essencialitat, i només es pot fer un disc així si reconeixes aquesta mort. Si et continues enganyant, no pots fer un treball com aquest. ¿És flamenc o no ho és? Que l’hi diguin com vulguin. Jo em submergeixo i em delecto en les cendres del flamenc.

Produeix l’àlbum Raül Refree, amb qui ja va treballar a ‘Antología del cante flamenco heterodoxo’ (2018), i que toca també la guitarra. La sonoritat és molt crua, punk, fins i tot desafinada en, per exemple, ‘Alboreá in articulo mortis’.

Al disc hi ha un munt de guitarres del món de la improvisació, del ‘sorollisme’, del punk, que tant ens agraden. Ara la tendència és la contrària, i em venia de gust agafar el flamenc com un element radical. Les guitarres flamenques dels primers anys tenien una actitud i un enfocament sobre els quals els guitarristes actuals s’han desfet, perquè entenen que són pobres. Per nosaltres és tot el contrari.

Aquest ‘nosaltres’ inclou l’altre guitarrista de l’àlbum, Yerai Cortés.

Té els fonaments i el pòsit per arribar a ser la nostra esperança al món del flamenc. No en la línia que va marcar Paco de Lucía, sinó en la que ens agrada, essencial i minimalista.

¿El virtuosisme és un enemic del flamenc?

Sí, de l’ànima musical dels guitarristes. I aquesta idea del guitarrista maleït, que està tot el dia estudiant, en lluita amb l’instrument... En el cas de Manolo Sanlúcar era una filosofia que va intentar imposar i que ha fet molt mal a la psicologia dels guitarristes.

Rosalía apareix com a convidada cantant ‘Seguiriya madre’. ¿Per què ella?

És una composició que vam fer Raül i jo a partir d’una referència a Antonio el Bailarín, i ella en va fer la lletra. Entenia que ella havia d’estar-hi, pel que representa per nosaltres, i que havia de ser un dels temes més radicals del disc. També pel que representa la seguidilla.

¿Què representa?

És un dels cants primitius. El flamenc no s’entén sense la seguidilla i sense la ‘soleá’. Rosalía hi apareix perquè ha sabut cantar a l’amor, a la mort i a la celebració des del flamenc, i enteníem que el seu cant pertanyia al discurs del disc. No vam haver d’explicar-li res; al revés, ella ens va ajudar que allò tingués més substància. Si l’haguéssim elegit pel seu nom i per motius mediàtics, hauríem triat un tema més comercial.

Rosalía, aquesta artista que, pel que sembla, fa concerts sense músics. ¿Què li va semblar la polèmica?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Imagina’t, són polèmiques que no es poden entendre en ple segle XXI. Però és la recerca del ‘clickbait’ i aquestes merdes: encara hi ha periodistes que creuen en això, o que ho necessiten per cobrar un article. I dius: «Mare meva, quin nivell». Entrar en aquest debat és com discutir si la terra és rodona o plana. Puc entendre-ho en una barra de bar amb un parell de copes de més, però en un debat seriós sobre art em sembla una mica fora de lloc.