Mario Vargas Llosa a la recerca (una altra vegada) de ‘Madame Bovary’

El conte ‘Los vientos’ va ser publicat davant certa indiferència pública o literària, ja que, com el mateix personatge que dibuixa l’autor de ‘Los cachorros’ en l’esmentat relat, cada vegada es llegeix menys i, a més, cada vegada s’escriu pitjor. En tot cas, el conte i la vida semblava que anaven en paral·lel, pel que infereixen ara diaris, revistes, programes de televisió, dedicats a les anades i vingudes dels respectius cors.

Segons aquestes interpretacions, el que explica el protagonista del conte, un home extraviat amb una edat provecta que l’obliga a suportar les seves pròpies ventositats, és metàfora del drama que el mateix Vargas Llosa estava vivint en els temps en què escrivia el relat.

‘Los vientos’ constituiria, doncs, la crònica de la imparable ruptura d’aquella relació. Pel que es dedueix, durant aquests dos anys que han passat, l’autor de ‘La ciudad y los perros’ estaria vivint una situació amb un previsible final que estaria marcat per la notícia que donaria aquesta última setmana la mateixa Isabel Preysler a ‘¡Hola!’. L’argument ofert per ella en l’esmentada crònica de la revista amb què col·labora va ser l’exhibició de gelosia per part del seu company. Ell no n’ha dit res.

Les especulacions que van seguir la nota oficial de l’ara excompanya de Vargas Llosa van ser alimentades amb els materials trobats en l’ara tan esmentat relat. Nombrosos periodistes o assimilats van afegir, a més, testimonis anònims (atribuïts, en els dos casos) a ‘entorns’ i ‘pròxims’, de manera que ara Madrid, i no tan sols aquesta ciutat, està infectada de coneixedors de cadascun dels aspectes d’aquesta relació que s’ha trencat, igual que es va iniciar, amb l’empara informativa essencial de l’esmentada revista.

És improbable que aquesta sèrie d’interpretacions, que han tingut en l’existència de ‘Los vientos’ l’arrel d’una credibilitat que no ha sigut avalada pel protagonista masculí de la ruptura, siguin dilucidades amb rigor almenys fins que Vargas Llosa es pronunciï i completi el que de novel·la està tenint el succés. O pot ser que a partir d’ara sigui el silenci el que aculli una llarga espera de la present diatriba.

Fa molts anys, el 1976, Vargas Llosa va protagonitzar un succés que el va desunir per sempre d’un dels grans amics de la seva vida: Gabriel García Márquez. L’incident que va produir aquesta ruptura ha sigut matèria de nombroses especulacions que ara han circulat una altra vegada. Alimentada pels dos silencis, el de ‘Gabo’ i el de Mario, aquella trompada que va clavar aquest últim a l’autor de ‘Cien años de soledad’ a l’entrada d’un cine a Mèxic ha sigut relatada com si hagués sigut vista per mil ulls.

Ni Vargas Llosa ni Gabriel García Márquez van voler explicar què havia passat, i les seves dones respectives, Patricia Vargas i Mercedes Barcha, tampoc en van dir res. Al llarg dels anys, però, n’hi va haver pocs en el món de la literatura, el periodisme i els seus voltants que no tinguessin matèria per donar una versió que només va trobar silenci, com pot passar ara en aquest nou cas en què el Nobel peruà torna a ser l’altre protagonista. La versió de Preysler és la de la «gelosia» del seu company; la de Vargas Llosa l’estan traient del seu propi conte, però ell no n’ha dit res. Com en la ruptura ‘Gabo’-Mario, aquesta altra ruptura està oberta a les més diverses versions.

Mentre aquests misteris amb què la premsa (i no només la del cor) expressa el seu interès per la matèria real de la ruptura, torna a la palestra espanyola el costum de relacionar la vida personal, l’actitud política i el que escriu l’autor peruà. Mentre ha durat aquesta relació entre els que ara han trencat, ciutadans de la ploma i de la crítica política o cultural han fet càbales sobre la influència que els compromisos socials, i fins i tot polítics, de l’autor d’‘El pez en el agua’, han sostingut sobre la seva pròpia literatura periodística o de ficció. A partir d’allà han augmentat els atacs contra les seves posicions polítiques, de caràcter conservador, com a argument per injuriar també la seva obra literària.

En els dies en què s’ha produït aquest desenllaç sentimental de la seva vida personal hi ha hagut especulacions, nombrosos escrits de premsa i, també, molta referència al significat de ‘Los vientos’. Potser la que amb més substància reflecteix el que podria ser una interpretació humana d’aquesta situació que habita entre Kafka i, per cert, alguns textos del mateix Vargas Llosa, és la que acaba de publicar a Facebook l’escriptor Sergio del Molino.

El seu comentari neix d’aquest conte, ‘Los vientos’, precisament, i sobre el que dedueixen de la mateixa vida privada del seu autor els nombrosos comentaristes del moment. En el conte, assenyala Sergio del Molino, «hi ha molta més tragèdia que comèdia, i més veritat humana que en tots els acudits, burles i odis sobre els homes vells i poderosos ‘á la mode’. És fàcil riure’s d’un escriptor enconyat, això ho fa qualsevol bot de Podem amb quatre mems a mà al seu mòbil. El més difícil i bonic és compadir-se de l’home perdut, de qui ho té tot i ho és tot i ho perd tot per una ofuscació juvenil, per la seva pròpia banalitat del mal, i s’adona molt tard que és un desgraciat, que s’ha enganyat a si mateix sense poder excusar-se com s’excusaria un jove: no pot al·legar inexperiència».

Segueix Del Molino, sobre el conte en què el protagonista lamenta haver deixat ‘Carmencita’, la seva dona, per una altra que ja ni recorda, que aquest vell que no pot aguantar les seves ventositats i lamenta que la seva ‘pichula’ (el seu penis, es diu així al Perú) ja no serveixi sinó per fer pipí «ha caigut en la trampa com un adolescent furiós en plena confusió hormonal». Un personatge així «desperta simpatia i compassió en qualsevol persona que entengui alguna cosa de la vida i sàpiga bé com de fàcil és ensopegar i caure a les tombes que nosaltres mateixos cavem amb entusiasme».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

No és fàcil avui en el periodisme, de qualsevol gènere, trobar una interpretació d’aquesta mena, ja que, com va dir el mateix Sergio del Molino a aquest periodista, és molt freqüent advertir ara la «molt antipàtica supèrbia moral» que porta molta gent a burlar-se «de les humaníssimes debilitats d’un home».

Potser Mario Vargas Llosa expliqui alguna vegada el que ha viscut i ho faci, de nou, recorrent a la ficció que ara serveix al periodisme per substituir el seu silenci. Mentrestant, se sap d’ell que ha viatjat fora de Madrid, lluny de l’escenari d’aquell conte i de les seves circumstàncies. El seu fill Álvaro va pujar a Twitter unes imatges del seu pare llegint en alt la primera edició de ‘Madame Bovary’, l’obra de Flaubert que tant ha influït en la seva literatura. Al febrer ingressa a l’Acadèmia Francesa i segurament aquesta lectura és vital de cara al compromís públic que l’unirà amb la cultura literària del país que primer va emparar la seva vocació d’escriptor. Ja van ser aquell llibre i aquest novel·lista la seva pedra de toc per a tota la seva literatura. Ara va, una altra vegada, doncs, a la recerca de ‘Madame Bovary’.