El Liceu acomiada amb una esbroncada la controvertida ‘Tosca’ de Villalobos

Una òpera tan popular com ‘Tosca’ és ovacionada quan cau el teló perquè el públic s’identifica amb el drama i queda encantat amb la magistral partitura de Puccini. Per això és una novetat acomiadar-la amb una esbroncada: això és el que ha passat en la seva tornada al Liceu, que pujava per 192a vegada a l’escenari de la Rambla en una visió tan renovada com controvertida. Ja se sap, el gènere líric exigeix d’una preparació prèvia per disfrutar de l’espectacle i reflexionar al voltant de la proposta, i les habituals actualitzacions que intenten acostar al públic d’avui obres concebudes fa un parell de segles que eviten que el gènere es transformi en una peça de museu.

Però anar un pas més enllà no sempre funciona. Això passa amb la nova ‘Tosca’ liceista en la visió del director sevillà Rafael R. Villalobos, en què els personatges de Puccini comparteixen escenari amb un grup de gent pròxima que teixeixen un subtext paral·lel que no acaba d’encaixar. El ‘regista’ introdueix l’escriptor i director de cine Pier Paolo Pasolini i part del seu imaginari en un joc de miralls que correlaciona la persecució política que pateix en la ficció el pintor Cavaradossi –amant de Tosca– i la que va suportar l’artista italià assassinat el 1975, de qui s’insereixen moments de la seva vida. Hi ha referències a la seva infància, a la seva relació amb Maria Callas, a la seva última pel·lícula –‘Saló o los 120 días de Sodoma’– i a la seva última i fatal aventura, detalls intel·ligibles només per als que van anar al teatre amb els deures fets.

La barreja va resultar indigesta per alguns, tal com va quedar de manifest al començament del segon acte, quan el públic va protestar per una escena a càrrec de Pasolini i el seu assassí que va provocar un rebuig que al Liceu no es veia des del ‘Ballo in maschera’ de Calixto Bieito (2000). Tot i així, en la producció sobresurten les impressionants pintures de Santiago Ydáñez, la tan esquemàtica com utilitària escenografia d’Emmanuele Sinisi (malgrat ser acústicament complicada) i mil detalls d’actuació enfosquits per la fixació amb Pasolini.

Parella compenetrada

Notícies relacionades

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

Sergio Peris-Mencheta, actor i director: "Des de la malaltia, la meva imaginació s’ha alliberat"

La lectura de Henrik Nánási va comptar amb una Simfònica liceista àgil i de so generós, mentre que el cor, sempre intern, va fallar amb les seves entrades. El treball del mestre amb els solistes va ser l’adequat, tot i que va ofegar Tosca en moments clau del segon acte. La parella protagonista, la soprano italiana Maria Agresta i el tenor nord-americà Michael Fabiano, ja havien coincidit en aquest títol al Teatro Real de Madrid el juliol del 2021, i a tots dos se’ls va veure compenetrats i amb bona química; ella, en tot cas, es va mostrar sempre esgotada, com intentant accentuar la passió amb la seva projecció discreta, amb certs greus entubats i rematant la seva ària amb evidents problemes. Un Fabiano concentrat, expressiu i còmode va treure partit del seu timbre solar (que recorda Carreras) amb un fraseig de somni.

L’Scarpia de Željko Lučić, en canvi, no va terroritzar l’ambient amb el seu cant de senyor gran, gris, desafinat per moments i gens elegant. Entre els comprimaris van destacar el sobrat Sciarrone de Manel Esteve i el timbrat Sagristà de Jonathan Lemalu.